Esperem que mai estiguin en un museu, no pas perquè no s’ho mereixin sinó perquè han estat creades amb un ànim ben diferent.

Des de la setmana de Sant Jordi tenim a la ciutat d’Igualada, a tocar de la Biblioteca, un nou grup escultòric donat per la Fundació Atlas, dues peces. Han aparegut de manera discreta, no estava anunciat i molts encara no en deuen saber res.

Són d’aquestes peces artístiques que et trobes tot passejant per una ciutat, sense peanyes ni pedestals. Sense avís ni cerimònies te les trobes de sobte i reps un missatge: de vegades de benvinguda, altres d’humor, altres vegades expliquen històries del lloc. Sempre donen un caliu, tant si ets estrany a la ciutat com si n’ets veí; aquestes escultures se’t fan amigues i companyes i recordes bé el lloc on són. No hi ha distància ni alçades, és un tu a tu que t’allarguen la mà i les acarones.

En un museu no te les deixen tocar. Per això aquest conjunt escultòric que ha treballat la Teresa Riba no vol estar en un museu. Dues dones joves, que identifiquem com a nouvingudes, es troben una davant de l’altra, sembla que amb certa desconfiança -amb el tors girat es miren però el pas és en direcció contrària-; hi veiem una mena de dansa o de tempteig per trobar-se… i, sí, es troben en el moment que l’espectador deixa de ser espectador per ser també protagonista i allarga les seves mans per enllaçar-les: “…la clau de la convivència la tens tu…” llegim al terra.

Altres escultures de la Teresa Riba, que sortosament tenim a la ciutat, tenen també aquesta proximitat amb el passejant com les dues fonts de la Rambla, però cap d’elles és tan clara en demanar l’acció del ciutadà perquè sense ell l’obra és incompleta.

Així, sense avís, sense cerimònies, et trobes de sobte dues dones joves, que identifiquem com a nouvingudes i allargues les mans per enllaçar-les… és una bona notícia per a l’enriquiment cultural de la ciutat.