L’exposició retrospectiva de Jaume Plensa al MACBA pot visitar-se fins el 24 d’abril. Com ha explicat àmpliament la premsa és una exposició complementària a la del Palacio de Cristal a Madrid.

Plensa és un autor prolífic que ha treballat i ha experimentant el llenguatge escultòric des dels seus inicis. Va ser reconegut internacionalment a partir de l’obra al Millennium Park, a Chicago, on en unes grans torres s’hi projecten rostres de diferents habitants de la ciutat. Més recentment s’ha popularitzat una obra més inspiradora que els seus treballs conceptuals, en què mostra uns serens rostres allargassats de noies amb els ulls tancats.

L’exposició no és extensa però sí representativa de la trajectòria que ha portat des dels anys 80. L’espectador farà bé de llegir-se l’escrit que acompanya l’exposició i també escoltar els comentaris del comissari de l’exposició, Ferran Barenblit, que es poden escoltar al web i també a l’app del museu.

L’obra de Plensa, a l’hora que sensual –tàctil, refinada, vital…– és també cerebral, elaborada amb moltes referencies del mon de la poesia i la filosofia, però també pròpies i biogràfiques; unes referències que potser no són les de l’espectador. És per això que recomanem aquestes lectures que ajudaran a situar el context i les intencions i, a partir d’aquí, a fruir de l’experiència i a enriquir-la amb la versió o interpretació personal.

La importància d’aquestes referències personals és notòria ja a l’entrada, quan se’ns ofereix una representació fotogràfica a escala natural del seu taller. L’autor literalment s’exposa, es dóna, ofereix l’obra i la persona.

La mostra comença amb un gran motlle per fer signes d’interrogació; és tota una declaració de principis. L’autor s’interroga, planteja preguntes, exposa dualitats, crea espais i silencis. Uns silencis proclamats per la presència imponent d’algunes obres de grans dimensions i uns espais que es creen escoltant el murmuri del degoteig de l’aigua o el dringar d’unes lletres. Contrastos i essencialitats.

Meticulós com és l’autor, poques coses hi ha col·locades a l’atzar, per això hom es pot passejar, escoltar i entretenir-se en els ‘paisatges’ que les obres creen, establint relacions, interpretacions i significats, formals o conceptuals, o simplement fruint, tot embolcallant-se, de l’entorn creat.