El passat 7 d’abril el Palau de la Música Catalana va invitar l’artista Jaume Plensa a exposar alguns del seus treballs. Dues obres a l’interior i una altra a l’exterior; de les tres peces exposades es pot veure encara l’exposada a l’exterior de l’edifici, cantonada del Petit Palau, fins el 18 de setembre.

És la peça Carmela, de ferro fos i 4,5 m d’alçada, que encaixa perfectament en l’entorn com demostren les peticions dels veïns perquè romangui de manera definitiva en el lloc.

Un rostre femení jove, amb els ulls tancats en actitud de repòs, que transmet pau i serenitat s’alça sobre una discreta peanya; la seva presència és contundent però respectuosa. El que sorprèn a l’espectador, però, més que les dimensions, és l’anamorfosi que l’autor li ha aplicat.

Anamorfosi és una representació deformada que agafa sentit quan l’obra es mira des d’un punt de vista concret. Aquesta escultura de Plensa té en realitat un volum més aviat pla, de secció ovalada, que vista de cantó mostrea el rostre allargat com si l’hagessin estirat, però tan aviat ens col·loquem en el punt de vista idoni, el rostre de la noia se’ns descobreix.

Diu l’autor que amb els retrats d’aquestes noies joves vol expressar la bellesa fugaç i canviant. Realment mentre la rodegem el rostre es va transformant i se’ns manifesta a poc a poc amb una sensació màgica. L’espectador queda absort intentant comprendre com i per què es produeix aquesta revelació i, al mateix temps, admira la fugacitat de la visió.

És una obra inspiradora i emotiva de concepció clàssica que desvetlla el sentiment estètic, aquell sentiment inefable de plenitud i totalitat, i el joc visual que Plensa ha donat a la forma escultòrica acompanya els sentiments d’obertura a la serenitat, tranquil·litat i senzillesa.