El dia 8 de març és el dia per commemorar i recordar la lluita en el reconeixement de la Dona en la inclusió en l'àmbit laboral. Poder treballar ha de ser un Dret. Però la lluita ara ha de ser una altra. Actualment es parla del sostre de vidre quant a la desigualtat salarial, de la manca de dones en càrrecs de decisió en certes esferes industrials o científiques, però hi ha una part de la societat femenina encara invisible, hi ha desavantatge en un col·lectiu de dones que no es poden incorporar lliurement al mercat laboral.

És un element clau per a qualsevol persona poder tenir una feina digna independència econòmica i poder participar activament en la vida social, política i comunitària de la seva ciutat. Però hi ha una part de la població que pateix pobresa o està en risc de patir-ne. Ja en vaig parlar en l'anterior article i cal desenvolupar una mica més certs aspectes que demostren que la pobresa té cara de Dona.

Una anàlisi quantitativa deixa moltes evidències: Segons L'Idescat, l'any 2018 la taxa de risc de pobresa afecta un 24,1% de les dones enfront d'un 18,4% dels homes. Les llars més fràgils són les que només hi ha un adult amb fills, i un 42,9% estan en risc de patir pobresa. D'aquestes llars, un 90% estan encapçalades per dones.

Una altra dada és que en les llars a on hi ha persones amb dependència o infants, les que desenvolupen aquestes tasques de cura són les dones. Un altre aspecte invisible. Les càrregues familiars recauen en les dones i és un treball que encara es menysté. Sembla que es penalitza el fet de tenir fills i el fet de cuidar la família a casa.

Després de deu anys ja de l'inici de la crisi es poden analitzar les conseqüències. La part de la població amb més precarietat laboral i salarial és el sector femení. La inserció laboral en molts casos ha de ser parcial, ja que les càrregues familiars no permeten altres jornades i per tant els sous són excessivament baixos per a poder mantenir les necessitats bàsiques cobertes. Les famílies monoparentals encapçalades per dones concentren el 66% de l'ocupació parcial segons un Informe de la Federació Catalana de Famílies Monoparentals publicat el març de 2019. A més, representen el col·lectiu amb més atur de llarga durada, més de dos anys en recerca de feina.

En un informe de l'ONU d'aquest darrer mes de febrer a on analitza les altes taxes de pobresa que hi ha en el nostre país enfront d'altres països europeus, conclou que la pobresa és una opció política. L'impacte principal de les retallades van afectar els sectors de la cura de persones i de l'acompanyament en la cura de nadons i infants. Les transferències públiques també marquen una desigualtat, ja que les prestacions i pensions són més baixes que les dels homes.

La feminització de la pobresa és evident i cal justícia i accions reals per a redistribuir les oportunitats de forma digna. Cal ja una nova revolució i l'hem de liderar.

Per a poder treballar en els canvis, és necessari poder iniciar accions en l'àmbit local per a canviar aquesta realitat. Cal un full de ruta tangible i pràctic perquè les polítiques locals siguin realment socials i atenguin a les desigualtats estructurals. Empoderar a les dones en el seu dret a la inserció laboral i cobrir les demandes urgents per a considerar a Igualada com una ciutat lliure de pobresa. Cal remoure i pal·liar els obstacles que es troben en el dia a dia. Comencem per fer-ho visible i posem ja solucions sobre la taula.