Quan treballes en els Serveis Socials tens una mirada diferent. Veus i sents coses que passen desapercebudes per la resta de les persones.

Al veure l’entorn i a les persones amb una altre perspectiva, reconeixent a les persones i els problemes sense fer judicis, entenent cicles vitals que provoquen situacions més enllà del que ens és quotidià o freqüent. S’analitza,  s’estudia i es valoren intervencions, i aquestes es canalitzen en els àmbits a on la persona és protagonista. Per exemple: accions socials en l’àmbit sanitari, formatiu, laboral, comunitari... Quan es manifesta la fragilitat en aquestes àrees es deriva per a treballar en una intervenció social que consisteix en empoderar i facilitar eines derivades d’un diagnòstic social, familiar i comunitari.

I és amb la mirada diferent que cal visibilitzar a aquests col·lectius que queden en desavantatge en el nostre dia a dia i es troben al marge de la participació activa en els diferents àmbits de la seva vida. Cal constatar aquestes realitats per a prioritzar accions i polítiques que promocionin sempre l’atenció a les persones com a la part més essencial en aquestes planificacions.

I ara, en un moment d’emergència sanitària sense precedents a la nostra generació, on les pèrdues son molt doloroses per la impossibilitat d’acompanyar als nostres, d’acomiadar-nos;  ara, en un moment de prioritzar la cura de cadascú de nosaltres i evitar les relacions socials; ara, en un moment de pèrdues en l’activitat laboral, en la vida social i amb conseqüències difícils de mesurar; ara és quan, en tots els àmbits, la dedicació total ha de concentrar-se en l’atenció a les persones.

Precisament ara les nostres fragilitats són més visibles que mai, amb situacions inimaginades i amb pors mai somiades. I com a persones, hem de ser conscients que som el centre de tot. I aquest pensament ens ha de fer més crítics en com es vivia en la individualitat, en com es vivia en el desconeixement de l’altre i en com caminàvem sense parar mai a pensar.

I enmig d’aquesta voràgine, els serveis socials són -com sempre, per altra banda- al costat dels serveis sanitaris, els que perceben en primera línia l’estat real de la societat i tenen com a centre d’atenció a les persones, les fragilitats i les potencialitats en cadascun dels seus àmbits de relació.

En els temps de crisi econòmica, de la que encara molta gent encara no estava recuperada, els serveis socials van afrontar el gran repte de lluitar per les famílies que van perdre l’estabilitat econòmica. Algunes van quedar just en el llindar de la pobresa, amb una inserció laboral precària i temporal que ha provocat la perpetuïtat en la mediocritat econòmica i laboral. Altres van quedar per sota del llindar de la pobresa, amb aturs de llarga durada, amb perfils difícils d’inserir laboralment i encara que destinant recursos, les polítiques públiques no van centralitzar els esforços en promoure la inserció de qualitat i així afavorir el canvi en aquestes famílies que no arriben a final de mes. Val a dir que cal tenir en compte quines mesures es van desenvolupar llavors i no van funcionar per, precisament, no tornar a repetir-les. És evident però no per obvi ens ho hem de deixar de recordar.

El moment de la reconstrucció comença ara. Moment en què els governs municipals han de liderar amb accions clares de com resoldre qüestions d’emergència que requeriran respostes immediates i resolutives. Perquè l’administració local és qui pot sentir com batega la seva ciutadania i ha de vetllar per a resoldre la urgència per no convertir-la en cap situació que pugui esdevenir crònica.

Per últim, cal lloar als serveis socials que lluiten per tots nosaltres. Són els que atenen en primera línia i tenen la porta oberta sempre: els serveis socials d’atenció primària, els serveis socials especialitzats i tots aquells serveis que donen suport a la xarxa diària i incansablement. Visibilitzem-los també. I fem-ho!