Divendres, 19/3/2021
1540 lectures

Un llast per als més vulnerables

Aquests dies es compleix l’any del confinament perimetral de la Conca d’Òdena i Igualada. Feia unes setmanes que sentíem parlar dels primers infectats pel coronavirus i, gairebé sense previ avís, vam viure en el focus d’un brot descontrolat que va posar el nostre entorn sota la lupa. Vam ser la zona zero de la pandèmia. D’un dia per l’altre, tot va canviar, i ho va fer molt de pressa: les escoles, els comerços no essencials, els serveis de dia per a persones amb discapacitat. Els parcs, les places, els carrers van quedar buits, i en silenci.

En la primera onada de la pandèmia, els col·lectius que menys van alçar la veu van ser els més afectats per la patacada: la meitat de les persones mortes eren avis i àvies de residències de gent gran. Vam deixar els infants i els joves tancats als seus domicilis comptant que s’adaptarien –com la població adulta– a les restriccions, a la incertesa, a l’angoixa de no saber quan acabaria tot allò. I no podien sortir ni amb l’excusa (i la necessitat) d’anar a comprar o passejar el gos.

Amb l’entrada de la tercera fase, les restriccions es van relaxar. Fins i tot, els infants van poder tornar a l’escola, encara que fos de manera simbòlica, unes hores de les últimes dues setmanes de curs, per tancar-lo, per deixar enrere un any que no s’assemblaria a cap altre. Després n’han vingut d’altres, d’onades i restriccions, i tots ens hem anat sobreposant a la modulació de drets individuals, en benefici del dret a la salut i apel·lant, ni més ni menys, a l’emergència sanitària.

Però avui, que ja augurem nous horitzons de relaxament, encara ens toca denunciar que hi ha un col·lectiu que ha vist vulnerat els seus drets de manera sistemàtica i flagrant. Si ja teníem la sensació que havíem deixat al marge els qui menys podien alçar la veu –avis i infants– en el cas de les persones amb discapacitat, aquesta vulneració ha estat una constant.

Fem referència a les llars-residències, que són pisos compartits, sota supervisió d’un tècnic de suport, on viuen persones amb discapacitat intel·lectual. Per a Àuria, forma part de la nostra missió fundacional que les persones s’insereixin en la societat, visquin amb autonomia, exerceixin el dret a l’autodeterminació per prendre les decisions cabdals de la seva vida i participin de la societat que els envolta. Fidels a aquest principi, Àuria disposa de nou llars-residències a la ciutat d’Igualada, incardinades als barris, a les comunitats de veïns, a la geografia urbana de la ciutat. És una aposta sostinguda i decidida per fugir de models més institucionalitzats i burocratitzats com són, per exemple, algunes de les macro residències per a gent gran.

Les persones que viuen en aquests recursos d’acolliment residencial han estat subjectes a una normativa molt estricte que, tot just ara, comença a flexibilitzar-se.

Mentre les persones adultes van poder sortir per anar a comprar o a treballar en el primer confinament dur, les persones residents de les nostres llars no ho van poder fer fins que no es van autoritzar les primeres sortides terapèutiques, el 27 d’abril, sota supervisió dels professionals de suport. Durant tots aquests mesos, se’ls ha obligat a conviure amb el mateix grup bombolla (de 8 o 9 persones), sense règim de visites, amb mesures de quarantena de 14 dies (tant per als qui s’haguessin desplaçat com per als convivents) si en sortien per visitar les seves famílies coincidint amb períodes de vacances o Nadal. Això els va impedir reincorporar-se als llocs de treball o als serveis diürns de la Fundació. El per què d’aquesta política tan estrica respon al fet que s’ha aplicat la normativa de les residències d’extens aforament.

Es dona també la paradoxa que aquestes persones que han conviscut amb la mateixa bombolla 365d/24h ho han hagut de fer amb la mascareta posada sempre, malgrat trobar-se a casa seva, per compliment de mesures de prevenció que han estat més inflexibles que en qualsevol altre cas.

La nostra percepció és que, un any després de l’inici de l’epidèmia de la COVID-19, hem retrocedit en el respecte dels drets fonamentals de les persones amb discapacitat. Les circumstàncies obliguen a posar en context tot el què ha passat aquest darrer any, totes les adaptacions que s’han hagut de fer i tots els sacrificis col·lectius. En són molts, tothom pot sentir-se’n perjudicat i ningú pot estar content. També comprenem la dificultat de prendre aquestes decisions –sovint tan impopulars– en benefici del bé comú. Però tornem a tenir la sensació que els qui menys poden defensar-se són els últims a ser escoltats. I no ens podem estar d’assenyalar com s’ha produït una vulneració sistemàtica dels drets d’aquestes persones que, com totes les famílies, viuen dins de la comunitat.

Reivindicar la inclusió i la participació és recordar-nos, de tant en tant, que els drets essencials estan encara sota l’estat d’alarma. Que les limitacions són temporals i la normalitat anirà arribant, amb la vacunació i la desescalada. Tanmateix, hem d’estar amatents perquè la temptació de regular en excés els col·lectius vulnerables sempre és un risc per a la llibertat individual. I les persones que pateixen discapacitats intel·lectual ja estan asseverades del perill que suposa ser tutelades en excés a expenses de reduir el seu dret a prendre les pròpies decisions. Perquè, al cap i a la fi, aquestes persones no són ciutadans de segona a qui es pugui deixar de tenir en compte. 

 

ALÍCIA MARINA GUERRERO

Directora de Transformació de l’Entorn d’Àuria Fundació

ANNA GRAELLS

Directora de Projecte Vital a Àuria Fundació

 

 

 

Altres articles de ÀURIA GRUP

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.