Està mal vist explicar  el final d’una pel·lícula, el que es diu fer spoiler, però n’hi ha que el mateix títol ja ens diu com acaba.  És previsible que sapiguem, sense ser uns superdotats, el final de “Hem fet el cim”. Està clar que en aquests casos no és el final el que ens porta a veure-la.

En altres, després de cinc minuts d’haver sortit els títols, ja saps que els protagonistes s’acabaran casant i pots dedicar-te al tema de les crispetes durant la resta de la sessió.

Quan el final de la pel·lícula és tant o més important que la trama, aleshores sí que ens emprenya que ens expliquin com acaba.

Hi ha pel·lícules però, que no ha vist ningú i que quan la vius, pots imaginar-te el final. Pensar en quin serà el desenllaç, modificar-lo al llarg de la projecció,... això és també gaudir-ne. Tothom pot imaginar-se el seu final i tard o d’hora, es descobreix si s’ha encertat.

Amb tot el que està passant amb la independència de Catalunya, sembla que estigui veient una pel·lícula. Una d’imprevisible, en la qual constantment apareixen nous protagonistes, noves trames... i vull imaginar-me un final, com tu també pots fer-ho. Cada tertulià defensa el seu desenllaç, a cada sobretaula hi ha diferents punts de vista que expressen resultats diferents.

I jo aquí fent vacances, passant encara més, si és que potser, de la investidura del Mariano, imaginant el final de la DUI, del RUI i em faig la meva peli. I veig eleccions anticipades al parlament català, partits independentistes sense majoria absoluta i...  doncs i tot plegat acabant en no res.

Quin final! Però potser m'equivoco!