Sé de persones que no tenen mòbil i que no en volen tenir. En sé de poques, però algunes n'hi ha. Són normals, amb dues cames, dos braços,... però sense mòbil.

No sé si el fet de no tenir mòbil és extraordinari, però en els cercles en  què em moc, és poc freqüent. Sense negar la utilitat d’aquests aparells, també cal saber veure’n aspectes negatius. Un d’aquests és segurament la dependència que creen.

Als centres educatius ha calgut posar fites a la utilització dels mòbils per part dels alumnes. Les accions que es prenen quan el professor veu que un alumne utilitza el mòbil són d’allò més variades. En general la confiscació de l’aparell és immediata i per a la posterior devolució a l' estudiant, es pot requerir la presència al centre dels pares, o simplement deixar passar alguns dies.

Els alumnes que van a la universitat i que representa que ja són responsables, fan anar els mòbils a l’aula com si fos el més normal del món. No l’utilitzen per a aprofitament de les assignatures, sinó que simplement estan conversant, això si no estan jugant .

No és sols a l’aula. És al metro, al bus, a l’hora de dinar, de sopar, mentre estan amb la colla seient en un bar, fins i tot al cinema ...

Vaig llegir no fa molts dies una entrevista  el tema central de la qual era la necessitat  que el mòbil estigués present a les aules, ja que era el futur cap on anava la societat. Fa més dies, però, també va aparèixer un estudi en  què s’afirmava que aquells estudiants que estaven més enganxats a aparells electrònics d’aquest estil eren els que pitjors resultats acadèmics obtenien. No m’estranya.

Potser tenim una assignatura pendent i hem d’aprendre com gestionar les tecnologies dins i fora de l’aula. Però no sols els alumnes. Els adults també: dins i fora del congrés.