Les feines en els camps de la nostra comarca es van succeint en el temps, i en plena tardor és el moment àlgid de la sembra.

Enrere ha quedat la collita de la majoria de productes dels nostres camps. Dels cereals ja fa tres o quatre mesos. El mes de setembre és el fort de la collita de raïm i ametlla. Ja només resta a l’espera l’oliva que fins a mitjan de novembre no començarà. No es tracta d’unes produccions de consum directe; els cal un procés de transformació.

Només les fruites i verdures que es produeixen als nostres horts gaudeixen del valor afegit d’anar del camp a la taula. Els podem trobar en els mercats, o en comerços locals que tenen el sentit de posar a l’abast dels seus clients allò que es cull avui per a menjar demà.

Un altre valor és la venda de proximitat, que inclou tant els productes de consum directe com els elaborats o transformats, tant productes de la terra com d’origen animal, en venda directa o en circuit curt, i que a casa nostra és regulada pel decret 24/2013. Amb aquesta acreditació podem trobar 31 productors a l’Anoia que ofereixen des de carn i embotits, formatges i ous, fins a mel, ametlles, oli, vins i caves, fruita i hortalissa. Podem trobar llegum, cigrons i llenties, però no hi ha ni pa, ni pasta... dos elements bàsics de la nostra dieta...

I és que a banda de dues experiències de fer pa a Girona amb blat de productors locals, o fer pa a Tarragona amb blat de Santa Coloma de Queralt, la immensa majoria de cereals i altres conreus herbacis, que es produeixen a la major part de la superfície cultivada de casa nostra, no gaudeixen d’aquest valor afegit que és la venda de proximitat.

Mereix menció a part el treball de productors locals de cereal, amb pràctiques de conreu ecològic, amb elaboració pròpia de la farina de blat, espelta o sègol, que la posen a disposició del consumidor local que es vulgui fer el pa a casa... o en petits forns artesanals.  Això ho tenim aquí, a prop, només cal buscar-ho.

Tot i així, el conreu ecològic a Catalunya en cereal i lleguminoses representa poc més d’1% del total de la superfície... dit d’altra manera, el 99 per cent del cereal que es produeix a casa nostra no va a parar a canals curts de comercialització.

Així doncs, el blat no és per a fer pa? En principi si, o si més no, per a elaborar pa fa falta blat... però no cal que sigui d’aquí, ni cal que sigui d’aprop. És més, les grans indústries farineres de Catalunya s’abasteixen de blat produït als Estats Units o al Canadà, o altres països fora de la Unió Europea i de les seves normes de producció ... tan controladora com és la Unió Europea amb totes les produccions que es fan en el seu territori, tants requisits, condicions i controls que passen els blats europeus… Només una petita part del blat català es dedica per a fer farina, i això que pràcticament produïm tot el blat que caldria per a fer pa per a tots els catalans i catalanes.

I on va a parar el blat d aquí? Doncs majoritàriament a fer pinso, junt amb els altres cereals que es cullen a casa nostra; i encara en fa falta la mateixa quantitat que ve d’altres parts de l’estat espanyol, de França o dels països del Mar Negre, per a satisfer la demanda que generen les fàbriques de pinso de casa nostra. I amb tot això s’alimenta la ramaderia catalana, que es transforma i comercialitza en les diferents empreses de l’agroindústria, que genera molta feina i recursos econòmics, i és un referent a nivell europeu.

A Catalunya es cullen unes 350 mil tones de blat a l’any, 600 mil tones d’ordi i 400 mil tones de blat de moro. A més a més de 3 milions de tones de farratges que també es destinen al consum animal. I la cabana ramadera a Catalunya és d’uns 550 mil caps de bestiar boví, uns 600 mil d’oví, gairebé 7 milions de porcs, uns 45 milions de pollastres i més de 300 mil conills. Aquest volum de producció és possible gràcies a un sector primari molt implicat, cada vegada més format i tecnificat, i amb unes inversions importants. Un capital humà estès i repartit per tot el territori, que sovint és poc reconegut i els seus productes poc valorats.