Aquest espectacle ens parla d'Andrés Villarrosa, un músic una mica tronat que va existir i que es recupera per a una nit "golfa" al Teatre de l'Aurora. Amb un magnífic Oriol Genís i un alter-ego Andrés Villarrosa. Inicialment la funció comença amb retard, força retard, ja que l'Andrés no ha arribat i encara no sabem si podrà assistir, segons sembla aquest Andrés Villarrosa és un personatge una mica extravagant. I no és la primera vegada que ho ha fet.

Amb això, tenim a l'Oriol (el pobre ha fet tot el possible tenir un bolo de l'Andrés a l'Aurora) en un escenari nu i tot preparat per la seva nova volada, però no tenim a l'estrella. Ens comença a comentar com aquest extravagant Villarrosa ha fet tot per arribar on és.

Andrés Villarrosa etiquetant com un dels subproductes de la modernitat, com a personatge "escombraria" basat en els antics cantants clàssics ara va oscil·lant entre una elegància insuportable, una sofisticació inexistent, i un tuf del segle passat.

Interactuant amb el públic i a la vegada amb el mateix dramaturg, ens va explicant amb un punt de vista molt cabareter amb moments força hilarants.

Igual que amb "A mi no me escribió Tennessee Williams" veiem que el Marc ha escrit sobre un personatge exclòs per la societat i amb una visió particular de la seva vida. És un d'aquells personatges que t'enamores a l'inici. Saps que no s'adapta a la societat actual i tot i treure't de les caselles, tens ganes de protegir-ho. El moment "Ikea" en les seves dues lectures, veus aquest moment.