Ha voltant per molts països i ara treballa a Egipte, però el Nadal és sempre una bona excusa per tornar a casa. Quedem per fer un cafè i xerrar una estona. D'entrada, ni vol ni pot dissimular l'estusiasme per la feina que fa. De fet, també és ben directa quan vol criticar altres coses que no li agraden. Domina idiomes i potser per això té facilitat per parlar sempre clar i català. És periodista amb experiència en relacions internacionals, així que té ganes d'entrendrè què passa i per què passa. I, com que també es inconformista, es rebel·la contra el relat de bons i dolents que ens volen imposar. M'admira tanta convicció en algú amb un somriure tan franc. Quan acabem l'entrevista ja fa estona que hem apurat els tallats, però fa molt temps que no ens veiem i encara dediquem uns minuts a comentar això i allò. Ens acomiadem cordialment fins qui sap quan, tot i que -en el seu cas- la qüestió és, més aviat, qui sap on

Brussel·les, Nova York, Bogotà, el Caire i, ara, Alexandria. Què hi fas allà?

Estic treballant a la Fundació Anna Lindh, que té la seu a Alexandria. Em dedico sobretot a la vessant de la comunicació i els projectes que fem estan molt enfocats al diàleg intercultural entre els països del sud i del nord de la Mediterrània. Són projectes que intenten acostar persones i poblacions d'aquesta zona, de diferents cultures, de diferents orígens, però que són molt més properes del que ens pensem. El problema és el desconeixement que tenen les unes de les altres.

 

Tan a prop i tan lluny o tan lluny i tan a prop... Per què?

Hi ha diferents motius. Els mitjans de comunicació tenen un discurs, una narrativa molt negativa; les polítiques públiques no estan enfocades a conèixer-nos mútuament, i també hi ha una crisi molt profunda d'identitat. Tot plegat fa que cada vegada ens anem separant més.

"Intentem invertir molt en els joves perquè no són el futur, són el present; són la gran majoria i tenen moltes més solucions que nosaltres als problemes que estem vivint ara"

I com es poden refer aquestes distàncies?

La nostra idea és trencar aquests esquemes. Treballem en projectes mediàtics, amb mitjans de comunicació, per intentar canviar aquestes narratives, aquests relats. Intentem invertir molt, molt, molt en els joves perquè no són el futur, són el present; són la gran majoria i, a més, en contra del que pensem, tenen moltes més solucions que nosaltres als problemes que estem vivint ara. La pega és que no els escoltem o que no els donem plataformes perquè puguin parlar.

 

I vosaltres els doneu aquestes plataformes?

Sí, treballem sobretot amb joves del sud del Mediterrani. Un exemple és el programa Joves Veus Àrabs, que és un projecte de formació en debat que fem en universitats i en instituts de vuit països àrabs. És molt interessant i, de fet, té molt èxit.

 

Com ho feu?

En el sistema educatiu d'aquests països no hi ha realment una cultura de pensament crític. Els joves que participen en el programa aprenen a escoltar l'altre, a tenir arguments des de posicions amb les quals no estan d'acord, a rebatre i a escoltar abans de reaccionar. S'està creant una comunitat de joves amb una facilitat de posar-se a la pell de l'altre que molta gent no té. És el primer programa que ha començat i s'ha consolidat en el món àrab i que, pel seu èxit, es trasllada i s'expandeix cap a Europa.

 

Normalment és al revés.

Sí però, en canvi, ja hem fet projectes pilot a Grècia, el Regne Unit, Malta... Hem portat joves àrabs que debaten amb joves que estan a la universitat o en clubs de debat de l'altra banda i és molt interessant. Els joves europeus moltes vegades ens diuen que se senten desbordats perquè, realment, el nivell dels joves àrabs és molt més potent. Mo m'atreviria a dir superior, perquè no ho puc avaluar d'aquesta manera, però sí molt més potent i més ric.

 

Una bona manera de canviar el relat.

Sí, és molt bon exemple de com trencar aquesta narrativa.

 

La narrativa que nosaltres, els europeus, som els bons i ells són els fanàtics.

Sí, aquest estereotip que sempre hem de ser nosaltres els que anem a salvar el planeta. És un bon exemple que no sempre és així i que, quan és al contrari, n'hauríem d'aprendre. Els discursos són oposats. Allà els bons són ells i els fanàtics són els altres. Nosaltres sempre pensem en el fanatisme terrorista i ells, en el seu discurs, pensen en un fanatisme nostre d'invasió cultural que viuen molt profundament. Es tracta de trencar aquests estereotips, que no són reals. No són completament falsos, perquè sí que existeix una part d'això, però que sorgeixen d'una veritat molt distorsionada. Cal trobar el punt de distorsió per reorientar el camí i els mitjans de comunicació hi tenen un paper molt important.

 

Sona complicat.

Sí i no és fàcil treballar aquests temes des d'un país com Egipte, sobretot des de fa un parell d'anys, perquè amb el nou govern qualsevol projecte que tingui a veure amb la llibertat d'expressió o de pensament lliure, especialment entre els joves, és complicat, tot i que això també ho fa més interessant. Però, de fet, els programes pilot de formació no els fem a Egipte, sinó a d'altres països àrabs com Jordània o Tunísia.

 

La primavera àrab no va reeixir a Egipte.

Egipte és un país que no ha viscut mai una llibertat; des de l'època faraònica no s'han pogut governar mai ells mateixos, sempre els ha manat algú de fora o l'exèrcit, tot i que ells es consideren "la mare de la Terra", perquè és un poble molt antic. El 2011 hi havia molts joves amb un esperit rebel i amb influència a través d'Internet que volien moltes coses que no tenien.

 

Però no se'n van sortir.

El que va passar és que no hi havia una alternativa consolidada. L'oposició a la dictadura militar, realment, eren els Germans Musulmans, que estan molt ben establerts i que donen ajudes per al benestars, per a l'educació, per a la sanitat... Els revolucionaris una mica d'esquerres no tenien un pla preestablert i van acabar pactant amb els Germans Musulmans, que són més espavilats i els van passar al davant.  Mursi va ser elegit en unes eleccions una mica curioses, però que no deixaven de ser democràtiques; el problema va ser que no havia tingut mai poder i quan, de cop i volta, el va tenir va actuar com un déu i la gent es va revoltar. Llavors els militars ho van aprofitar i van fer un cop d'estat, tot i que des dins no pots dir que fos un cop d'estat.

 

Tu hi vas anar per aprendre àrab.

Jo hi vaig anar  perquè estudiava àrab però no n'acabava d'aprendre. A més, l'àrab que estudiava era el clàssic, que està molt bé com a base, però no el parla ningú. I jo el que volia era aprendre una llengua per comunicar-me i havia d'escollir un país.

 

Però podies haver escollit algun lloc més tranquil; el Marroc, per exemple.

Hauria pogut anar al Marroc, sí, perquè és veritat que a Catalunya hi ha més marroquins que egipcis, i segurament m'hauria servit per estar aquí... però jo tampoc m'hi estic gaire, aquí. A més, en el món àrab, els egipcis signifiquen el 25%, i la producció audiovisual egípcia és la que es veu en tot el món àrab. Per tant, l'egipci l'entén tothom. També va coincidir amb el fet que hi havia hagut les revoltes i em va semblar interessant, i la veritat és que el Caire em va agradar molt.

 

Vas anar-hi a aprendre àrab, però també hi vas ensenyar castellà. A ells els costa tant com a nosaltres, això dels idiomes?

No els costa tant. Tenen molta facilitat i, a més, tenen moltes ganes d'aprendre.

 

Durant les revoltes semblava que als carrers tothom parlava anglès.

Els joves que han passat per la universitat, tots el parlen. I molta més gent que aquí també. És el que et deia abans, que sempre han estat governats per gent de fora. En una altra època parlaven francès... Però n'aprenen de seguida. També és cert que les pel·lícules no estan doblades i que quan aprens dues llengües tan diferents des de petit tot és més fàcil. En aquest sentit, és un país bastant més normal que el nostre, encara que algú se'm tiri a sobre per dir això. Però, sobretot, tenen moltes ganes d'aprendre. Consideren que és un valor molt positiu, tot i que el sistema educatiu no és molt bo.

 

Així, tenies alumnes molt motivats.

Jo vaig ensenyar castellà al Instituto Cervantes i en una universitat, i els tipus d'alumnes eren molt diferents. Al Cervantes era gent que s'ho podia permetre, que podia pagar la matrícula, que no és barata, i era gent d'un nivell socioeconòmic bastant elevat i que ja parlava anglès i francès. Estudiaven espanyol perquè tenien ganes de venir de vacances aquí. Fins i tot algú em demanava que li ensenyés una mica de català, també, perquè havia vingut a Barcelona i havia vist que hi ha una altra llengua. En canvi, la universitat era una universitat pública i el poder adquisitiu de les famílies dels alumnes era molt més baix. Però tots, tots, anaven sempre a classe, sempre preguntaven, sempre en volien més, sempre demanaven molt més i venien amb feina feta de casa que no havies demanat.

 

El somni de qualsevol professor.

Això emociona, però també et fa repensar i veure les coses d'una altra manera; et fa veure que realment nosaltres tenim molta feina per fer. Perquè jo no he vist aquestes ganes d'aprendre, aquí.

 

Has voltat bastant pel món... Pròxima estació?

No ho sé. Encara em veig a Egipte un temps més. Crec que hi hauria d'estar dos o tres anys més. No és fàcil i segurament seria molt més fluid fer el que estem fent des d'un altre lloc, però estar allà també et dóna una perspectiva que no tindries des d'una altra banda. És allò que parlàvem dels discursos: és molt fàcil anar amb el discurs majoritari quan no n'hi ha un altre que et critiqui. I estar a la riba nord del Mediterrani significaria això: estar dins d'aquest discurs majoritari. Per això trobo positiu estar a l'altra banda.

 

També hi deu pesar l'experiència personal

Sí, és clar. I personalment també crec que m'ha obert molt. Cada dia crec que hi ha més coses que he de conèixer i encara he de voltar molt per la zona i és més fàcil fer-ho quan estàs allà que fer-ho des d'aquí o des d'un altre lloc. I em ve de gust encara estar per tota aquesta zona. A la meva família no li sembla tan bé... Però vinc sovint.

 "A Egipte, el risc més elevat que tinc és que m'atropellin"

A la família els agradaria un lloc més tranquil, suposo.

Sí, però el que ha passat moltes vegades és que jo estic allà i de cop i volta trobo trenta mil missatges i trucades de la meva mare o de la meva germana preguntant si estic bé i llavors és quan m'adono que potser ha passat alguna cosa a prop d'on sóc, perquè si no, no me n'assabentaria. Bé, hi ha avions segrestat i hi ha bombes i això, però hi són com són a tot arreu.

 

No tens sensació de risc en el teu dia a dia?

No. Mira, el risc més elevat que tinc és que m'atropellin... El problema més gran, així diari, és el trànsit i la bogeria, el caos. I quan estava a el Caire, també, la contaminació; a Alexandria no n’hi ha tanta, és una mica més mediterrània.

 

Però les platges no són com les d'aquí...

A les platges no s'hi pot anar. Totes les costes egípcies estan privatitzades, la qual cosa és una aberració. Les platges del Sinaí són maquíssimes, la costa nord mediterrània d'Egipte és d'un blau que no he vist enlloc, però tot està privatitzat, tot són complexos privats, hotels, urbanitzacions o de l'exèrcit. Hi ha algunes platges públiques, però estan saturadíssimes. A més, si hi anés jo, amb la meva indumentària de mar, probablement no em passaria res però seria un gran centre d'atenció i tampoc no cal. Al mar hi vas a gaudir.

 

No hi ha espais de lleure?

Falten espais verds, falten espais públics -de fet, el concepte espai públic no existeix, en general, en tot el món àrab, perquè l'estat no fa la seva funció. I això d'anar a passejar o d'anar al parc o d'anar a fer una excursió de cap de setmana no es porta gaire.

"Els mitjans reprodueixen el missatge que Estat Islàmic vol enviar. Els relats que rebem són molt negatius"

Tornem a la comunicació. En una època en què la informació circula tan fàcilment, hauria de ser més fàcil trencar aquestes barreres culturals.

Però el discursos que circulen són molt negatius Jo fa anys vaig viure a Brussel·les i no hi havia tornat fins l'any passat, que hi vaig anar justament una setmana després dels atemptats a París. Aquella setmana, l'individu que estaven buscant estava fugat a Brussel·les i van tancar la ciutat. Hi havia els militars al carrer, la gent tancada a casa... i em va agafar una sensació molt estranya. Era una ciutat molt diferent de la que jo coneixia; fins i tot la gent era molt més tancada, a la tele tot era un discurs molt, molt negatiu. Un amic que s'havia quedat vivint allà (un altre igualadí, per cert), em va explicar que la desconfiança contra gent que no era nascuda al país cada vegada creixia més; contra els no belgues, ja no només contra els no europeus. I jo ho vaig viure i era una sensació molt estranya.

"La por ens fa actuar i reaccionar de manera irracional, però no costa tant parlar i preguntar"

La por és molt poderosa.

Sí, amb tota aquesta por, el cap dóna moltes voltes i si et quedes a casa i el discurs que reps és aquest, encara s'accentua molt més. La por ens fa actuar de manera irracional i completament contrària al que seria lògic. Després la gent que es relaciona amb els altres acaben dient allò que 'no em sembla tan mala persona'. Però és que no costa tant obrir la boca i parlar i preguntar. Tenim més coses en comú que no.

 

Aquest recel al diferent, a l'estranger, ja existeix en condicions normals.

Sí, i amb la por s'accentua. I quan hi ha por reacciones negativament contra les persones amb qui no hauries de reaccionar i aquestes persones se senten atacades. Senten atacada la seva identitat i llavors reaccionen també malament, i és un bucle que no s'acaba.

 

Aquest discurs negatiu també l'has detectat en els mitjans d'aquí?

Em sap greu dir això, però els de casa nostra el tenen més que ningú, i em sorprèn una mica. I cada vegada que vinc ho veig més. Crec que tenir un projecte propi de futur de país, de comunitat, d'identitat, és molt important i l'ha de tenir tothom, però consolidar aquest projecte sobre una base poc tolerant o exclusivament centrada en això és molt perillós, perquè justament acaba portant al desconeixement de tota la resta de coses.

 

Vols dir que estem desinformats?

A tot arreu els mitjans de comunicació comuniquen sobretot de les coses més locals, perquè la gent s'hi sent més propera i li interessa potser una mica més, però el nivell de desinformació que hi ha ara mateix als mitjans nacionals -i quan dic nacionals vull dir catalans- de tot el que no és nacional és més profund que mai. I em sap greu dir això, perquè jo vinc d'aquí. I jo crec -potser m'equivoco- que fa deu o quinze anys no era així o no ho era tant o potser jo no ho veia, també.

 

Potser des de fora es veu més clar.

Ho trobo curiós. I no només parlo del procés d'independència, sinó també de com es parla de tot allò que no és aquest tema. Quan es parla dels últims atemptats a Istambul, del dia de Cap d'Any, tota la notícia està enfocada cap a una qüestió religiosa i a exaltar el missatge dels fanàtics, que és un grup que es fa dir Esta Islàmic i que utilitza una religió per congregar gent, però no representen ni aquesta religió ni són un estat ni són islàmics. S'autodenominen així perquè ells sí que tenen una identitat molt ben consolidada i no tenen por a perdre-la. Som els altres els qui tenim aquesta por. I no veig, en els mitjans de comunicació d'aquí, la voluntat de trencar aquest discurs.

 

No?

El que fan és, justament, ajudar a ampliar-lo. I és clar, llavors és molt fàcil per a l'autodenominat Estat Islàmic. Són brutals en el camp de la comunicació, aquesta gent, perquè saben perfectament que l'únic que necessiten són amplificadors del seu missatge i els millors amplificadors són els mitjans de comunicació. I és el que estan fent: estan repetint el missatge que els altres volen. I ningú trenca aquest esquema. Estem massa enfocats en nosaltres, dedicats a intentar crear la nostra pròpia identitat. I no sé per què, perquè ja la tenim molt ben consolidada de fa molts segles. Però, d'alguna manera, hem anat perdent consciència que tenim una identitat i que la tenim molt bona. Semblem obsessionats a intentar consolidar una cosa que ja està consolidada i perdem el món de vista. I realment el que estem fent és donar veu a qui no l'hauríem de donar i tenir un discurs que ens va en contra.

 

Però vols dir que això només passa aquí?

No, no. Tot i que cada lloc té una idiosincràsia pròpia, passa una cosa similar a tot arreu, sobretot a l'Europa més profunda i vella, a Bèlgica i Alemanya, i amb tots els populismes que estan sorgint arran del tema dels refugiats i també el de Trump, als Estats Units, o el del Brexit, que també es va consolidar sobre aquesta base. Si llegíssim una mica d'història veuríem que tot això té molts punts en comú amb els feixismes dels anys vint i trenta, i no em sembla massa bon camí.

 

Perquè ja hem quedat que nosaltres som el bons...

Sí, és clar. I encara ens posem les mans al cap amb el que va fer el Hitler abans i durant la Segona Guerra Mundial; però és que el que ha passat i el que està passant A Síria des de fa dos o tres anys també és una monstruositat, i ningú no se'n responsabilitza.

"El que volen els refugiats és espavilar-se i poder tornar al seu país i poder reconstruir el seu país, que és el mateix que faríem nosaltres"

La crisi dels refugiats ha tret el pitjor d'Occident.

Sí, tot i que també ha provocat reaccions positives, encara que hi ha molta doble moral.

 

En quin sentit?

En el sentit que sí, que volem els refugiats i obrim les portes i casa nostra és casa vostra i tot això, i el concepte està molt bé, però fins i tot aquest tipus de discurs està marcat de molts estereotips. L'actitud és de molt bona voluntat i hauria de créixer, perquè sí que hi ha refugiats i és clar que els hem d'obrir les portes, perquè necessiten tenir una casa, aigua calenta, menjar calent... Però, sobretot, necessiten educació i espai on poder progressar personalment i professionalment, cosa que ja feien al seu país; el que passa és que ara no tenen una teulada on fer-ho.

 

És un sentiment de solidaritat.

Sí, però la idea no hauria de ser: pobres, els hem de donar una manta; ells són molt capaços de tapar-se i tenen el mateix o més potencial que nosaltres, són gent molt preparada. Se'ls ha de poder oferir un espai on puguin fer el que ja estaven fent i ells mateixos es compraran la manta, ja s'espavilaran sols, que és el que volen: espavilar-se i poder tornar al seu país i poder reconstruir el seu país, que és el mateix que faríem nosaltres i el que ja vam fer fa anys. Però abans hem de canviar una mica el nostre discurs, perquè si obrim les portes a refugiats, hem de saber també com interactuar-hi. I si estem carregats d'estereotips podem provocar més problemes dels que volem solucionar.

 "Les Nacions Unides són els estats i no hi ha cap estat del planeta que posi els interessos del planeta per davant dels interessos propis del mateix estat"

Abans d'anar a Egipte vas treballar per a les Nacions Unides. És or tot el que lluu, a l'ONU?

-Mira, les Nacions Unides és un monstre tan gran que és molt perillós generalitzar. Hi ha projectes que funcionen, sobretot en llocs petits, sobre el terreny, on s'estan implementant certs projectes que són molt interessants i amb què la gent està molt implicada i realment valen la pena; ara, la maquinària burocràtica que s'ha creat i el sistema que s'ha anat retroalimentant de la necessitat que això existeixi , sense tenir un impacte proporcional a l'existència de la màquina, és una mica greu.

 

Per què?

Perquè, en el fons, les Nacions Unides són els estats i no hi ha cap estat del planeta que posi els interessos del planeta per davant dels interessos propis del mateix estat; no n'hi ha cap. Per definició, els estats no fan això i llavors és difícil que realment pugui tenir l'impacte que hauria de tenir. A més, no hi ha prou control d’on es gasten els diners i hi ha molta corrupció, com a tot arreu.

 "Si s'educa en pensament crític, no hi ha res que pugui aturar una comunitat, un poble o una societat"

Però també fa coses bones.

Sí, sí. Un organisme així és necessari, malgrat tots els malgrats. Necessita una reforma brutal, de dalt a baix, i hauria de tenir mecanismes de control públic molt més potents. Però és necessari, perquè no deixa de ser un vigilant. Un vigilant que ara mateix, per exemple, no està fent res a Síria; no pot fer res perquè no té les eines. És una mica contradictori, però crec que és un organisme necessari perquè, com a mínim, vigila i pot denunciar. I quan es denuncia es crea opinió pública i això és positiu, però l'impacte que té no és suficient o proporcional a la magnitud de la maquinària que genera.

 

Acabem: què és més poderós, l'educació o la comunicació?

-És més poderosa l'educació, perquè si s'educa en pensament crític no hi ha res que pugui aturar una comunitat, un poble o una societat; ni tan sols els mitjans de comunicació. Si un poble no està prou educat, no hi ha pensament crític, no té prou eines, se'l pot controlar molt bé; el pot controlar molt bé el govern, el poden controlar molt bé els mitjans de comunicació. Però a un poble ben educat, amb eines i recursos suficients, no el para ningú. I no és manipulable, pot construir, pot evolucionar, pot fer un estat molt més fort per a tothom, no només per a uns quants. I això és el que no interessa a la majoria de llocs, aquí tampoc. Però quan tu empoderes un poble, una comunitat, és imparable. No es tracta d'ajudar ningú si no de donar-los l'espai i les eines perquè s'ho facin sols. Per tant: sí, l'educació és més poderosa que els mitjans de comunicació.