Vinc de fer un volt amb la gossa amb un sol de partir les pedres i la pobra gossa, morta de set, arrossega la llengua per terra. Se'm perdoni doncs si no sóc del tot exacte.
Gaia és la Mare Terra d'on tots venim, que a tots ens ha engendrat en un esforç de quatre mil cinc-cents milions d'anys, des de quan ella va néixer.

Des de l'espai, és una esfera blava amb les boniques espirals de núvols, amb la coberta, prima al capdavall, de l'atmosfera, que ens permet la gran realitat de la respiració. L'alè, l'esperit vital.

Gaia va ser restituïda a la seva posició destacada per James Lovelock, eminent metge i premi Nobel de Química.
Les nostres cèl·lules fan meticulosament la seva feina, com també ho fa el sistema circulatori, el sistema locomotor o el sistema nerviós. Tenen el seu naixement, vida i mort, però integrant òrgans, sistemes i, finalment, un organisme. De la mateixa manera tots els éssers vius, en el seu medi, les roques, les aigües i les capes d'aire acaben conformant un gran organisme amb els seus equilibris, naixement, evolució i segurament també mort. És Gaia, la Mare Terra, ja intuïda i reconeguda per la majoria de pobles que hi han viscut.

El Sol, és un altre ésser superior, superior en la mesura que molts depenem d'ell sense que ell depengui de nosaltres, més antic i amb més futur que Gaia. També ho ha intuït la humanitat des de sempre i per això les esglésies romàniques es van orientar al sol naixent.
No vinc a demostrar res, però faré una petita aportació personal; El pi blanc - pinus halepensis – és un arbre que té la qualitat de poder créixer sobre terres primes i assoleiades. Les seves arrels superficials capten la pluja així que cau. Les seves fulles, les acícules, us podeu fixar que quan cauen a terra formen minúscules represes que fixen l'aigua i la terra de l'escorrentia quan plou. Són arbres que lluiten contra l'erosió dels sòls, el gran problema dels països secs com el nostre. Però els pins no pensen res. No tenen ètica ni solidaritat amb l'ecosistema. Només són cèl·lules de Gaia.

Però per què Gaia fa un somriure que ens glaça la sang?

Passa que, nosaltres, estem acostumats a un deu providencial, el que ens havien explicat de petits. Després, la veritat, veus que un tsunami esborra de cop centenars de milers de vides, potser no totes culpables i no més culpables que les d'altres, i aquí no passa res. Naturalment, els sacerdots de múltiples religions hi troben explicacions, ja que per això hi són.
Però hi havia hagut, i encara hi deu haver, déus que, reconegudament, van a la seva. Em sembla que els déus dels asteques més aviat tenien mal temperament i demanaven sacrificis humans. La seva mirada devia glaçar la sang.
Gaia potser és com ells.

Gaia veu com uns dels seus darrers fills, els humans i, assenyaladament els occidentals, no tenim respecte per allò que és sagrat: la terra, l'aigua, l'aire, el foc, i ens creiem molt espavilats seguint a la mà invisible que ens descriu Adam Smith, que ens marca el camí del màxim egoisme, que, “vejats miracle”, ens havia de portar al bé comú. Somriu sorneguera perquè li fem “trampetes” que sabem que no funcionaran. Però la seva mirada ens glaça la sang quan veiem que,segurament, pensa que d'altres grans espècies abans que nosaltres, van desaparèixer, quan semblava que dominaven la terra, i comencem a sospitar que, en el fons, a ella, a Gaia, li és indiferent la nostra sort, perquè un cop passada la febrada de la humanitat i la seva cultura, arrasada bona part del planeta, no s'aturarà pas el moviment de les plaques continentals, ni deixaran d'evolucionar els bacteris ni, segurament els insectes que hagin sobreviscut i Gaia tornarà a veure noves formes de vida sobre la terra, després d'uns quants centenars , milers, o potser milions d'anys, que, per a ella, no seran gaires.

Vet aquí que aquell súmmum de l’evolució, humans colonials de cervell gran, pell nua i mans hàbils amb les eines, haurà passat com una ventada, destructora del seu medi, poc adaptada a sobreviure sobre Gaia.
Per a nosaltres, el terrible somriure seria un mal senyal.
Bona part de tot això, és mitologia, el que no impedeix que, en el fons, sigui veritat.

Però llegiu l''encíclica del papa Francesc, “Laudato si” i veureu com una mica s'hi adiu, en assenyalar el que és sagrat i és que, com en la música dels planetes, tot ressona perquè, agradi o no, la veritat és tossuda i acaba sortint on no l'esperes.