Dimarts, 2/12/2014
1288 lectures

De mitjans, fins i altres tragèdies

Sí, jo també he tingut aquella sensació, quan parlen en femení. Aquella mena d’esgarrifança, què fas, què dius. El meu impuls també ha estat de dir, com la filòloga Carme Junyent, “això no té gens de sentit!”. Però, com la gelosia o la fòbia al desconegut, moltes primeres impressions bé poden servir-se d’una mica de reflexió per decidir si són o no raonables.

Fa una mica més d’un segle, un filòsof alemany, Georg Simmel, escrivia un breu capítol d’un llibre i el titulava… bé, vés a saber com el titulava. Però ha estat traduït com “Concepte i tragèdia de la cultura”. Sí, molt grandiloqüent. Però aquí "tragèdia" no al·ludeix a "enorme desgràcia", sinó al fet que aquesta desgràcia sigui predestinada, indefugible. ¿Recordeu que en les tragèdies gregues, els desgraciats protagonistes no poden fer res per escapar del seu malaguanyat destí?

En el text Simmel es fixa en el que ell creu que és el destí comú i inevitable (tràgic) de tots els productes culturals, és a dir, de les nostres creacions. Cal començar veient el sentit d’aquestes creacions: l’home és un desemparat a la natura, no està feta per a ell (potser un dia escric més sobre això). Necessita crear objectes per harmonitzar-hi, per interioritzar-la.

Així que l’objectiu dels productes culturals (com les religions, les llengües o els diners, per posar tres innocus exemples) és establir ponts, servir als nostres fins, ajudar al nostre desenvolupament. Després d’un cert temps, però, alerta Simmel -i aquí sorgeix la tragèdia-, aquests productes culturals se solidifiquen, adquireixen la seva pròpia problemàtica, i abans que ens n’hàgim adonat, nosaltres estem treballant per a ells. Passen, fem-ho senzill, de ser mitjans a ser fins. Els ponts que hem estès acaben sent la nostra pròpia presó.

Que si ens passa? Sí, i tant que ens passa. En aquest país, ni tan sols grinyola res a la ment quan sentim algú dient “s’ha de lluitar per la llengua”, “s’ha de fer pel país”. I quants coneguts teniu per als quals els diners o el treball són l’objectiu final i no pas un mitjà? El propòsit d’aquest article no és pas criticar aquestes posicions. Em semblen eleccions respectables.

Però a vegades sorgeixen els qui encara no treballen per la llengua, aquells qui són capaços encara d’usar-la per als seus propis fins, de servir-se de la cultura com una eina al servei humà. Ah!, a mi, que no em veig pas adoptant la forma femenina com a neutra, em sembla meravellós veure gent encara capaç d’usar les seves eines com més li plagui. Deia Carme Junyent en una entrevista que “les gramàtiques són com són, al marge de les voluntats dels parlants. [...] Suposar que per voluntat es pot canviar la gramàtica: això sí que és totalitari.” Deixant al marge que això em sembli fals (ben bé que depèn de tots nosaltres quina sigui la gramàtica catalana!), potser els qui usen el femení no es proposen totalitàriament tombar cap gramàtica. Potser volen només usar la llengua per visibilitzar una problemàtica que els interessa -i prou. No, no se sotmeten a la legalitat de la gramàtica, heus ací el quid de la qüestió! Perverteixen la llengua, ens diuen, però és que hom pot pervertir una eina usant-la per a fins nobles?

I no, el de la llengua no és ni de lluny el camp on la “tragèdia de la cultura” és més preocupant. De fet encara que ho sembli aquest no és un article sobre llengua i a mi el tema del femení en la llengua em preocupa poc (em xiulen més les orelles quan veig a què estem disposats a renunciar en nom del “creixement econòmic”, un fi que se’ns vol fer considerar bo en si mateix sense necessitat d’argumentar-ne el lligam amb el nostre benestar o amb els nostres objectius com a persones). El que vull dir és: als qui vulgueu desafiar allò que la nostra cultura ha establert com a correcte, endavant. Que les lleis de la gramàtica, la tradició o l’economia no us subjuguin: van ser encunyades per servir-vos. O això ens diuen.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.