El turisme de masses ha esdevingut els últims anys una llaminadura per a molts governs, que el veuen com la solució per poder dissimular la seva ineptitud a l’hora de  gestionar les nostres ciutats i pobles i una forma senzilla de trobar ingressos fàcils.

Com sempre, la gran damnificada d’aquesta aposta és la gent, que veuen com les hordes de turistes carregats amb les seves càmeres de fotos envaeixen el seu espai i el perverteixen disparant els preus de lloguers, col·lapsant els carrers o canviant la imatge del seu barri que s'acaba convertint en un parc temàtic ple de botigues amb barrets  mexicans.

No estic en contra del turisme, però sí d'aquesta aposta pel turisme zombi que governs de molts països assimilen i que acaba devorant molts espais, barris, ciutats, gent i costums.

Al mes de novembre, vaig fer una escapada a Lisboa amb el meu amic Pau. Tot i només estar-hi tres dies, pots fer un petit tastet de la ciutat, però ni molt menys pensar que aquest cromo ja el tens i en necessites cercar un de nou per a l'àlbum de viatges, ja que crec que una ciutat com Lisboa demana una segona oportunitat, una tercera o les que facin falta. Però anem al gra...

"Som a l'any 2017. Tot Europa està ocupada pel turisme de masses? Tota? No! Un llogaret anomenat Alfama, habitat per irreductibles lisboetes, resisteix i planta cara a l'invasor turista".

Com molts sabeu, aquest és el text introductori dels còmics d’Astèrix i Obèlix que ara utilitzo per referir-me a Alfama, però, què és Alfama? Alfama és un barri al bell mig d'una gran ciutat com Lisboa,  i és visitat per nombrosos turistes que cerquen  els seus restaurants i les millors cases per escoltar fados.

Davant d'aquest escenari, sembla que els gals d'Alfama cauran sota el poder de l'invasor del dòlar, però, tot i les cicatrius del turisme massiu, quan t'endinses pels seus carrerons estrets i laberíntics,  veus que encara continua conservant moltes de les característiques que fan gran i genuí un petit barri i la gent que hi viu. Hi pots trobar gent parlant des del balcó, la roba estesa a banda i banda de la plaça o nens i nenes jugant a pilota al carrer sense patir perquè cap cotxe els envesteixi. I, fins i tot, pots veure en algun petit indret amagat, com l'Astèrix, amb un batí d'anar per casa, està xerrant al bar de mil i una batalles amb els feligresos bocabadats, escoltant-se’l i prenent la poció màgica (porto, és clar) com si el temps passés de llarg i nosaltres, els turistes, fóssim invisibles i el menor de tots els mals.

Adéu Lisboa.

Hola Cádiz i Jerez.