CARQUI: Suposo que és des de sempre que s’hi fan rucades, en els banquets dels casaments.

NYOLI: Ja ho pots ben dir; les congues han fet estralls.

CARQUI: Ara, però, la calamitat és una altra. Ja fa anys que dura i s’ha ben estès. Succeeix quan tothom ja és assegut a taula. El tret de sortida el dona l’ensurt d’una música ensordidora seguit per un reguitzell de safates curulles de viandes que entren a escena transportades per un exèrcit rabent de cambrers. Aleshores els comensals participen de l’eufòria d’aquest moment crucial del banquet —la benvinguda de la pitança!— tot brandant i giravoltant els tovallons enlaire. El menjador en ple sembla bullir per una impressionant munió d’hèlices blanques.

NYOLI: Exacte. També jo ho he viscut. Tot plegat fa un efecte ben vistós. I de fet, si no fos perquè la majoria d’estómacs ja venen mig afartats del pica-pica previ, aquest espectacle es podria equiparar a una congregació de famèlics celebrant que, per fi, arriba el ranxo.

CARQUI: Però és que a més, si un no vol ser tingut per un pobre amargat esgarriacries no té més remei que prendre part d’aquestes performances protocol·làries on l’estúpida unanimitat escombra de la ment de tots els qui la conformen qualsevol rastre de vergonya o, si vols, de genuïnitat.

NYOLI: Tanmateix, dulce est desipere in loco, com deia aquell. Pensa que no és bo de tenir tothora encesos els fars de l’enteniment, avaluant constantment conductes alienes i pendents també de la decència amb què el nostre personatge fa la viu-viu en aquesta auca de la vida. A vegades convé que la raó s’apagui i deixi pas a la rauxa. Encara que avanci a les palpentes, ella sabrà trobar el seu propi camí.

CARQUI: Entenc que la imminència d’un bon àpat generi unes certes expectatives i desfermi entusiasmes més o menys turbulents. Però una cosa ben distinta és desorbitar aquestes experiències i dur-les fins a unes cotes excessives, escandaloses, circenses. En un mot: trimalcionesques. Avui dia, són alguns dels cuiners més elitistes, precisament, els qui fomenten la transgressió dels límits que imposa el més elemental sentit comú. I, és clar, tot va degenerant. A l’entorn de segons quins àpats s’hi celebren unes litúrgies cada vegada més espaterrants.

NYOLI: Certament és difícil que la filigrana gastronomicofestiva no s’acabi estimbant en la vulgaritat més espantosa. Potser és que tornen els temps de François Vatel…

CARQUI: L’altre dia, sense anar més lluny, a l’hora del pastís nupcial es van apagar els llums i va sonar pels altaveus l’O Fortuna de Carl Orff mentre una colla de cambrers disfressats amb capes i carregats de teies flamejants desplegaven una coreografia patèticament impostada. No cal dir que tot això era dut a terme pels cambrers amb una desgana infinita i amb el menor sentit dramàtic, naturalment. Jo els planyia, pobres.

NYOLI: En tot cas, és un fet que la satisfacció dels apetits primaris desencadena ritualitzacions de conductes. I en el menjar —que és el més primari dels apetits— aquestes manifestacions continuen sent particularment impulsives. Tots hem vist aquelles escenes dantesques a què estan condemnades les feres més salvatges, com ara els lleons, a l’hora del repartiment de la presa abatuda. Allí la llei del més fort és la que s’encarrega de dictar el protocol, és a dir, a qui toca de menjar els primers, qui s’ha d’acontentar amb les engrunes i a qui no té més remei que rossegar els ossos. Jo he de reconèixer, però, que un cop superat l’estadi crític de l’estricta supervivència, com més primitiu es presenta l’entorn més condescendentment m’hi submergeixo. Potser perquè —a diferència d’altres expressions més refinades— l’arc que va del gruny animal fins al cant goliardesc, passant pel comportament típicament troglodític a taula, em fa prendre consciència de fins a quin punt és transcendental el menjar. Vindria a ser, si em permets la pedanteria, com una mena de caiguda en un salvatgisme il·lustrat que repercuteix en una antibanalització de l’aliment. És una perspectiva, aquesta, que convindria no oblidar per valorar amb justa mesura el miracle diari que suposa el plat a la taula, sobretot quan sorgeix d’una voluntat caritativa.

CARQUI: En efecte. Poca broma amb el menjar, doncs.

NYOLI: Amén.