Avui vull recordar una entrevista que el fa uns mesos difunt Salvador Pániker li feu a Josep Pla l’any 1965. Està inclosa dins el llibre Conversaciones en Cataluña (ed. Kairós, 1966) i la va recollir, abreujada, La Vanguardia l’any 1997.

Segons Pla, aquesta fou la millor entrevista que li feren. És veritat, allí s’hi mostra segurament el Pla més genuí. L’entrevista destil·la en conjunt bon humor, saviesa, enginy, ironia, coneixements i totes quantes virtuts vulgueu afegir. Tant per part de qui és entrevistat com per part de l’entrevistador. Perquè una entrevista és un afer de dos, i la bona sintonia brota quan l’espurna de la perspicàcia encén el fogalleig de l’enteniment (buf!).

És curiós, però m’aventuraria a afirmar que Pla no era massa partidari de les entrevistes, o almenys de concedir-ne. El títol del llibre que acabo de citar de Pániker ja ens dona una pista. Potser no es tractava tant d’una entrevista. Pla era més de conversa, o de tertúlia (que no és sinó una conversa teixida i enriquida per una multiplicitat de subjectes). La conversa ideal s’explica sempre a la vora del foc; i si és amb un got de vi a la mà, millor que millor. Mentre aquest amolla l’esperit, aquell tempera el cos, de manera que l’intercanvi ja pot discórrer amb la naturalitat i fluïdesa requerides. Segur que en això Pla hi estaria d’acord.

Recordo que en aquella altra entrevista cèlebre —i televisada— del programa A Fondo, després de respondre Josep Pla a més d’una pregunta de Joaquín Soler Serrano afegia sovint «¿no le parece a usted que esto es así?» o bé «¿qué opina de eso?», com buscant amb aquestes preguntes una mena de diàleg —o, com es diu ara, un feedback— per part de l’entrevistador. Uns intents de falcar conversa que, d’altra banda, van resultar infructuosos. No encaixava en el format.

Una conversa no és ben bé el mateix que una entrevista, perquè en aquesta darrerra el focus recau única i exclusivament en la persona entrevistada. Hi ha un subjecte que pregunta, i un altre subjecte (el protagonista, que és qui suscita tot l’interès) que respon il·lustrant o exposant els seus coneixements o opinions. Tot això no s’adiu massa amb el tarannà de l’empordanés. Jo crec que perquè una entrevista sigui bona s’ha d’assemblar, sense arribar a ser-ho, a una conversa, on el pes de l’empresa queda més repartit. Aleshores sí que és important que la figura de l’entrevistador prengui més rellevància. Ha de tenir dots de conversador i serà gràcies a la seva habilitat i ofici que es podrà adaptar als diferents tipus de convidats i treure’n suc. Ja sigui en un format que tendeixi més cap a l’entreteniment, cap a l’humor o cap a la divulgació de coneixement.

Però és que a més, precisament una entrevista sense diàleg —sempre que estigui concebuda amb la finalitat d’aprendre i no de satisfer una curiositat diguem-ne de caire rosa o banal— quant a mètode d’aproximació al coneixement és l’oposat exacte de la maièutica socràtica. En aquesta tècnica socràtica és el subjecte interrogador qui té la figura de més pes, el qual, mitjançant les preguntes adequades, va guiant l’interlocutor cap a la recerca del coneixement, deixant que sigui aquest darrer qui vagi, pas a pas, desentranyant la veritat. Veritat que en el fons ja estava implícita dins seu, només feia falta que algú (llevadora) l'ajudés en el procés (part).

M’estic desviant una mica del tema. Jo només volia detenir-me en una resposta que Pla donà a Pániker:

¿Por qué fracasó la República?

Porque, al parecer en el mundo hay una especie de hombre, que los castellanos llaman tontos, pero que son muy listos, y otra especie muy lista, que son unos puros tontos. Eso ocurre en política, creo yo.

M’encanta la concisió de la fórmula. Diria que només les persones amb molta vida i que han paït bé una experiència àmplia són capaces de formular aquesta mena de pensaments tan sincrètics. Enteneu-me, em refereixo a que Pla era un tipus de personatge amb l’autoritat suficient per poder dir una cosa així sense semblar que us estigués colant una ximpleria més o menys reeixida. Però compte, perquè també és veritat que moltes vegades a la gent com Pla els agrada de tant en tant sortir amb ocurrències d’aquesta mena.

En fi, que el mateix Pla va viure, va meditar i va escriure sobre aquells anys convulsos de la República i, passat el temps, davant d’una pregunta tan complexa com la que li formula Pániker, respon amb aquella enigmàtica simplicitat tan característica dels savis. És per força una reducció, esclar. Però no un absurd, certament. Depèn de com es miri. La resposta, més que ser un assumpte de veritat o mentida o subjecte d’una anàlisis racional, s’ha de capir des d’una altra dimensió. És una mica com aquells mestres orientals que responien a les preguntes existencials dels deixebles amb una filosofia simple en la seva formulació lingüística, però tremendament profunda en contingut. De manera que tant podien semblar dir-ho tot com no dir absolutament res. La lespuesta está en tu inteliol, i coses així. 

Doncs bé, segons es desprèn d’aquesta resposta, el factor determinant en la política —i en el món en general— és el caràcter dels seus actors, això és, el paper que ha tocat de representar a cadascú. Aquesta representació la concep Pla de manera binària, fins i tot antagònica (llestos vs. tontos). Però la gràcia —el toc genuïnament irònic— la trobem en la percecpció que es té d’uns i altres, la qual sol estar del tot capgirada: els que semblen llestos són uns tontos, i viceversa. En ho podem prendre com un consell. Jo, si per cas, m’acullo a la presumpció d’ignorància.