Llegit l’últim de Pàmies, com sempre, àvidament. Dic com sempre i àvidament com si hagués llegit tota la seva obra, però la veritat és que aquest és el primer llibre que llegeixo d’ell. A més, no sóc crític; només miro d’explicar les impressions que m’ha inspirat el llibre en qüestió. Al Pàmies el conec dels seus articles i cròniques que escriu al periòdic, els quals trobo la major part de les vegades interessants i sobretot divertits. Tingui's, doncs, present aquest neofitisme meu pel que fa a la seva narrativa publicada en forma de llibre a l'hora de jutjar les opinions que pugui emetre aquí (potser massa agosarades per extreure'n conclusions personals).

El llibre, editat per Quaderns Crema, ha començat agradant-me força, però ja per la meitat l’ombra depriment que sobrevola el text em fatiga una mica. Trigo a adonar-me d’aquest fet, però arriba un moment en què no puc evitar sentir un rebaixament de les expectatives, un esfondrament de l’interès. Probablement el punt d’inflexió ha recaigut en el ¿conte? de les gavardines, i no sé si l’allunyament en relació amb tot el que explica és degut a la diferència generacional o al to personal —plumbi— de llibre de memòries que sembla adquirir per moments.

Amb tot, hi ha molts llibres que encara que resultin massa personals o depriments, no per això deixen de tenir un cert interès, ni de desprendre magnetisme o, fins i tot, de ser capaços de supurar humor —ni que sigui negre. Tots aquests elements (i moltes més qualitats!) no diré que no estiguin presents en el recull de relats que conformen L’art de portar gavardina, però hi són administrats en desigual proporció i amb resultat dispar. I de fet, si algun element sobresurt més que els altres i s’erigeix com a fil conductor és —i em sap greu dir-ho— un cert patetisme, entès en el pitjor dels sentits. La visió que mostra de les seves experiències passades, més que melancòlica, és tristota i excessivament autofustigadora. Aquesta amargor, definitivament, no li escau, a en Pàmies.

A més, com més s’apropa a un estil autobiogràfic (o autoretratístic) —el qual és tractat amb aquest fer-se sang de si mateix—, menys interès em suscita. Per això els relats que m’han agradat més són precisament els que contenen una major dosi de ficció (i això no vol dir que no siguin personals també). Com el primer, que és el que té un sabor i una estructura més semblant al conte —diria—, amb un final impactant i negríssim. O igualment aquell altre titulat Sisplau, en què treu a passejar l’humor i la seva característica ironia quan el seu fill li demana que s’ha de fer el mort en una escena d’un film que està gravant, i justament en plena actuació li agafa un atac que deixa el figurant que fa de mort mort realment. Allí, per exemple, podem llegir aquesta genial descripció de l’atac (pàg. 100), d’una precisió i sornegueria autènticament pamiana:

La punxada que ara noto no s’assembla a cap de les que he viscut. Com que no la reconec, l’analitzo. S’estèn en moviements retràctils, uns segons cap a la dreta, uns segons cap a l’esquerra, uns segons cap a la superfície i uns segons cap a profunditats intestines que no sabia que existien. La cadència es repeteix i, com el Bolero de Ravel, guanya en intensitat i sembla que s’hi sumin altres instruments (esòfag, pulmons, tràquea, cor) que, tot i que interpreten la mateixa melodia, la fan més alarmant.

Aquest és el Pàmies a què estic acostumat: divertit, imaginatiu, irònic, juganer. Hi encabeixo també aquí el relat titulat Sobre la utilitat dels novel·listes. I és que el llibre en conjunt, és cert, està admirablement escrit, fa gala d’un domini àgil del llenguatge i de recursos expressius d’altura. Això ja de per si és un al·licient, més que accaptable, per llegir-lo. l’embolcall és meritori, és en el contingut on trobo que coixeja.

La resta de relats tenen menys de conte que de revisió d’initimitats familiars passades, vicissituds emocionals i meditacions més aviat derrotistes i desmenjades sobre temes universals com ara la malaltia, l’envelliment, la separació, la mort o les relacions paterno-filials. Aquest canvi de registre, més introspectiu i personal —per bé que valent i gens complaent amb ell mateix—, sembla que no faci més que corroborar retrospectivament la imatge un pèl llastimosa que es té de si mateix. De tal manera que tot el conjunt resta irremeiablement impregnat d’una certa flaire d’abatiment vital.

¿Però és del narrador o de la persona real, de qui parlem?* Tant se val, crec que és bastant explícit. Si més no, l'efecte que produeix és de realitat. Aquest ¿sincerar-se?, ¿exposar-se? potser l’haurà ajudat a passar algunes pàgines i a deixar escrites algunes coses que necessitava explicar, però certament el lector no pot evitar pensar si li hauran fotut una mica la xapa.

_________________________________

*En una recent entrevista a ElNacional.cat, Pàmies comenta: «A vegades amb aquesta confusió de realitat i ficció he tingut problemes. Amb el llibre anterior un germà meu em va trucar per preguntar-me si estava bé». Perquè, del Pàmies, si una cosa un no pot fer és refiar-se’n.