En aquesta ocasió proposem fer un bon tomb pel terme del Bruc tot visitant tres elements, que tot i no ser desconeguts, no deixen de ser sempre curiosos i merèixer la nostra atenció. Aparcats a la benzinera del Bruc, a 1 km de l’autovia es troba Sant Miquel de Vilaclara, una esglesiola romànica que era la capella d'un grup de masies situades damunt d'un turó, envoltades de bosc de pins, conegudes per raval de Can Guixà, actualment totes sense excepció enderrocades. L’abandó de les construccions és total; de fet moltes parets són construïdes amb fang i envaïdes per la malesa. La capella té un bonic absis amb arcuacions llombardes. Actualment es troba en molt mal estat, després d'haver-la aprofitat com una dependència més de la pagesia perquè en el seu interior i just on hi havia l’altar ara hi ha un cup. L'edifici ha estat totalment desfigurat a l’integrar-se a la construcció adossada. Ja existia el 1077, el 1727 es deixà d’utilitzar com a capella i el 1757 fou abandonada definitivament.

Pugem per la falda de la Serra de Roques Blanques, on en un dels extrems de la carena i al bell mig d’un dels torrents afluents de la riera de Pierola que baixen del Bosc de Can Soteres, trobem un altre dels elements curiosos que és una meravella de la natura: una llenca de pedra d’uns 20 metres de llargària suspesa pels seus extrems, fent de pont natural de pedra a sobre el torrent. Els materials del seu entorn s’han anat erosionant i la pedra del pont s’ha mantingut dreta al seu lloc. La pedra és d’aglomerat, que en aquesta zona sol anomenar-se “pinyolenc”. Es tracta d’una singularitat geològica com n’hi ha poques i està recollit en un catàleg de ponts de pedra de Catalunya.

Per la zona de les Roques Blanques, per ampla pista, més enllà d’una polèmica pedrera i per un àmbit molt boscós, després d’esmorzar a la masia enrunada de Canyelles, anem a cercar molt al fons d’un barranc el tercer element curiós. És la gran balma pètria de l’anomenada Cova d’en Ponç, un indret situat sota un ressalt en el desnivell de la riera de Pierola en un paratge natural rellevant a la zona.  Desconeguda per la major part dels veterans, és de complicat accés en l’últim tram, però assequible, té la particularitat de trobar-se encaixada en un petit engorjat i això fa que, quan plou i la riera porta cabal, forma una vistosa cascada d’uns deu metres de desnivell. El fons del torrent i l’indret en general, atorguen al visitant l’aspecte d’un vistós paratge feréstec i salvatge, espectacular sens dubte, però també descuidat. Ben segur que es tracta d’un element patrimonial que hauria de comptar amb una gestió que millorés l’entorn i la visita.

Primer un corriol sempre ascendent i després novament una ampla pista molt, però molt dreturera que passa dues vegades per sota el viaducte de l’autovia, ens porten novament a la benzinera on hem deixat els cotxes. Tanmateix, la màgica visió de la muntanya de Montserrat ens ha acompanyat en bona part del recorregut i el resultat ha estat una ruta de descobriment, llarga, dura i que té un desnivell força important.

Distància recorreguda: 10’6 km.

Desnivell acumulat: 365 m.

Temps net de camí: 3 hores i 10 minuts.