Sona l’alarma del mòbil. Em dutxo en el temps que dura Teresa Rampell dels Manel. Em vesteixo ràpid, baixo a la cuina i esmorzo, dret, una tassa de cafè i un tros de pa amb pernil. Amb engrunes encara als llavis surto al carrer, em fico dins del cotxe i condueixo cap a la feina. Entro per la porta del darrere, enfilo cap al vestidor i em torno a canviar. El primer moment de pausa del dia apareix quan em trec les vambes. Sé de sobres que quan em posi la bata blanca hauré d’estar tota l’estona pendent de l’ordinador, el telèfon i la gent que vingui. Sense parar. I aprofito els dos minuts que trigo en embotir-me dins d’un uniforme sorprenentment còmode per pensar que tot va bé. Un cop fora del vestidor, ja no. “Atenció primària, bon dia” es converteix en un mantra que repeteixo incomptables cops cada hora. No hi ha pausa. Sento sonar el telèfon mentre encara estic parlant. Penjar-despenjar, penjar-despenjar. Si no fos per les meravelloses persones que m’envolten, també víctimes de la immediatesa de la nostra feina, alguns dies em tornaria boig. Arriben les 3 i, ràpid, com si tingués pressa per ser algun lloc, em poso la meva roba i cap al cotxe. La tarda ja és per a mi. Per gaudir-la, lentament, al meu ritme.

Dins la llista de les poques coses que encara ens deixen fer, mirar el mòbil n’és una d’elles. Desbloquejo la pantalla i, de sobte, tota la pau i calma que necessitava s’esvaeix. Un munt de notificacions em recorden que encara no sóc lliure, que encara tinc coses pendents. Desenes de missatges se m’acumulen als que ahir ja no vaig respondre. I tots, esperen que els contesti de forma tan immediata com els han enviat. Perquè, clar, fora de la calma que vull, la gent té pressa. Estem tan acostumats a tenir les coses en qüestió de segons que ja funcionem així per costum. Llegir-respondre, llegir-respondre. Torno a estar immers en un tren que va més ràpid del que voldria. En contesto un parell, a desgana, per obligació. Pel simple fet de no voler acumular feina per més endavant, per no quedar malament davant la persona que ja fa minuts que espera la meva resposta. Mirar el mòbil es converteix en una por constant, en l’angoixa d’haver de donar explicacions per estar sense ell, en haver de seguir jugant a un joc que no m’agrada, a viure a un ritme que no vull. I penso, què passarà si me n’escapo? Com és la vida sense formar part de la socialització de teclats?

I el que em sembla ideal en un principi va mostrant el seu cantó fosc. Una altra vegada por. Aquest cop, por de quedar-me fora. Por de quedar-me sol. Por de perdre el contacte amb gent de qui ja només en sé alguna cosa gràcies a una pantalla. Por d’allunyar-me’n tant que acabi perdent a tothom qui va més ràpid que jo. I me n’adono que, al cap i a la fi, el mòbil m’està exigint una immediatesa i una atenció completa com la de la feina. Amb la diferència que, quan estic a la feina, noto el caliu dels companys que m’envolten. I mentre escric això, al llit, segueixo acumulant notificacions, segueixo procrastinant respostes que no vull enviar, segueixo deixant per més enllà explicacions que no vull donar i segueixo sense saber com frenar el ritme d’aquest tren.