No parem d'escoltar per tot arreu eslògans bonics i esperançadors com "ens en sortirem", "el virus lo vencemos unidos" i tants d'altres. A mi n'hi ha un especialment que em fa molta ràbia i encara més veient la situació en què ens trobem ara mateix. Em refereixo al "tot anirà bé". Dit així, com si no depengués de ningú. Com si ens esperés un futur brillant i bonic, vivint els nostres somnis tots abraçats en un món de pau i amor.

No. No tot anirà bé. De fet, gairebé tot va malament. Cada dia segueix morint gent, sola, en hospitals saturats i plens. Mor gent a la qual no es pot atendre perquè els recursos que tenim són escassos. Mor gent sola a casa perquè, malgrat les xarxes de suport, no tenen ningú que pugui estar pendent d'ells. Moren avis, un munt d'avis a les residències. I els familiars d'aquestes persones s'ho han de mirar de lluny, des de casa, impotents per no poder fer-hi res. Estem en una situació en què, el què més necessitem: una abraçada, un petó, una mica de contacte humà dels que més estimem; és el que menys podem tenir. I costa, costa molt. I si la situació ja és prou complicada per si sola, només falta que quatre imbècils que manen ens demostrin que les nostres vides són insignificants, números en un gràfic, part d'una corba que mai sabrem del cert si està baixant o no. Si el virus ja ens feia sentir petits només falta que el govern ens en faci sentir encara més.

Evidentment és necessari tenir esperança i il·lusió per poder seguir lluitant contra la pandèmia, però crec que fer-ho amb missatges com el "tot anirà bé", deixant-ho a l'atzar, deixant clar que el futur ho solucionarà, no ajuda a ningú. Si realment volem que en algun moment tot pugui anar més o menys bé hem de fer les coses bé. Depèn de nosaltres, de tots i cadascun de nosaltres. Hem de saber sacrificar quedar amb els amics, les vacances de setmana santa, el cap de setmana a la platja, sortir a córrer, a passejar i la resta de petites coses que tots trobem tant a faltar per assegurar-nos que podrem tornar-ho a fer en un futur. I que podrem tornar-ho a fer amb les persones que estimem.

No serveix de res evadir aquesta responsabilitat individual de cadascú. No serveix de res pensar que això ja se solucionarà. No serveix de res que tothom estigui confinat a casa perquè uns quants idiotes es dediquin a passar-se pel forro el que diuen els experts. Bé, serveix per deixar-nos morir, però estar clar que això no preocupa "als de dalt". Però, ei, no patiu perquè tot anirà bé.