“Ostres, doncs quina sort que t’hagi agafat a Siena tot això, no?”, “No et queixaràs pas, que tu no estàs a Igualada”, “És una putada que porteu tant de temps confinats però com a mínim esteu millor que aquí, quina sort eh?”. Aquest és un petit recull del munt de frases que sento gairebé cada dia quan parlo amb companys, amics i coneguts per telèfon. Ja sigui amb gent que està a Igualada, gent que està a la resta de Catalunya o gent que està confinada aquí a Siena, amb mi. I la veritat és que ja me n’he cansat. Estic fart de sentir que tinc molta sort d’estar lluny d’Igualada, lluny de casa, lluny dels meus.

La situació a Igualada és una merda, molt dura i pel que sembla va a pitjor. Però això no significa que jo tingui sort de no ser-hi i que prefereixi estar fora. A Igualada, casa meva, hi tinc els amics, la família, tot el que em fa ser qui sóc i com sóc, el què més estimo i el què més trobo a faltar.

No és fàcil assabentar-te de les coses a través d’una pantalla, sense poder viure-les, sense poder ser-hi. El contacte que tinc amb la família es limita a una videotrucada amb mon pare, mon germà i ma mare cada nit, els tres sempre des del sofà de casa. M’expliquen que estan bé, que porten el confinament com poden i, ma mare, que està molt cansada perquè no para de treballar, tant a l’Ajuntament com al CAP (si no ho era ja, s’ha convertit en la meva heroïna personal). Jo els comento com em van les classes online i qui ha pogut sortir a fer la compra avui. Un t’estimo al final i fi de la trucada. Amb les àvies ens truquem de tant en tant, ens queixem dels mitjans de comunicació, dels polítics de merda que abunden per Espanya i fem un repàs de com estem de salut. En general, parlem cada dia, però és fred, massa fred. El fet de pensar que aquestes trucades són una prova de vida, una assegurança que segueixen bé és quelcom pel qual no estic preparat.

Aquí, de salut, estic bé, però és inevitable sentir-se sol. Molt sol. També és inevitable patir, patir per les àvies, pels amics, pel pare, pel germà i per la mare, sobretot per ella. Sé que vigila i que és conscient de les mesures de prevenció, però no és suficient per estar tranquil. I quan pateixo, quan em sento així de sol l’únic que em pot calmar del tot és una abraçada de la mare, una abraçada d’aquelles que ho cura tot, de les que transforma en petita i insignificant qualsevol pandèmia, de les que, acompanyades d’un petó i un tot anirà bé són suficients per anar a dormir feliç. O un t’estimo del pare, o un petó del meu germà. Tot això que no tinc des del 9 de gener i que, ara mateix, és l’únic que necessito.

No saber quan podràs tornar a tenir els teus a prop, quan podràs tornar a veure’ls i quan podràs tornar a saber que passi el que passi seguiran curant-te amb carinyoses abraçades i petons no és tenir sort. Saber que, aparentment, tinc menys possibilitats de contagiar-me aquí, per a mi, no és tenir sort. La sort més gran que podria tenir ara mateix seria poder estar al sofà de casa, ni que fos només per una nit, i poder-me quedar adormit estirat amb ells tres mentre mirem un capítol repetit de la sèrie policíaca que fan. Així que si us plau, quan parleu amb mi, no em torneu a dir que tinc sort.