Fa pocs dies que es varen complir tres mesos del moment en què es va decidir aplicar un tancament perimetral, controlat per les forces de seguretat, de quatre municipis de la Conca d’Òdena. I tres mesos després d’aquell dia, m’atreveixo a dir que aquella decisió presa per les conselleries de Salut i Interior, malgrat ser una decisió difícil, polèmica i problemàtica, va ser també valenta i clau per a evitar un major contagi dels habitants de la zona confinada. 

I és que l’11 de març ja feia setmanes que sentíem notícies de com la COVID-19 s’estava escampant per mig món, el lloc més proper llavors: Itàlia. Però aquell dia al matí no érem conscients del que estàvem a punt de viure aquí. Tot i que començaven a sonar campanes de casos a la zona, i malgrat que a mig matí alguns ajuntaments vàrem decidir suspendre l’activitat social i esportiva d’aquell dia, crèiem que seria de manera puntual, tan sols com a mesura preventiva per als propers dies.

Però el mateix 11 de març al vespre, vàrem rebre una trucada de la conselleria de Salut informant de la decisió de no realitzar activitat escolar l’endemà –als municipis d’Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui, Òdena i Jorba- i en aquell moment, veiem que el problema era potser major del que pensàvem. L’endemà, el famós 12 de març, el vàrem viure a l’Ajuntament d’Igualada, on els set alcaldes de la Conca vàrem gestionar, juntament amb els cossos de seguretat locals, Creu Roja, Protecció Civil i d’altres tècnics col·laboradors, el tancament perimetral de quatre municipis que ens venia dictat per les conselleries de Salut i Interior aquell mateix vespre. Un tancament que no va ser gens senzill... en el cas d’Òdena, amb molts nuclis disseminats, amb masies i aïllats que quedaven fora, i era més problemàtic trobar-se fora la zona confinada que dintre, sobretot en un inici, en què va ser molt complicat gestionar la mobilitat inclús pels serveis municipals de l’Ajuntament, que podien donar suport a aquests veïns, molts d’ells gent gran. Però el tancament comportava moltes altres conseqüències que, en un primer moment, no teníem presents –ja que es tractava d’una situació inaudita i mai viscuda per ningú- i que anaven apareixent a mesura que passaven les hores i els dies. Pel que els dies següents a aquell tancament van transcorre com un de sol, passant com un tornado d’esdeveniments un rere l’altre, tot acompanyat per xifres d’ingressos i difunts que, dia rere dia, anaven a l’alça...

Si bé és cert que, amb la poca perspectiva que ara hem pogut agafar, podem dir que la reacció veïnal va ser exemplar. Penso que vam demanar un gran esforç als veïns i veïnes de la Conca, exigint-los de quedar-se a casa, no desplaçar-se al seu lloc de treball -amb totes les conseqüències que això després ha provocat-, demanar a les empreses la seva aturada i minimitzar del tot, la vida social, i en molts casos inclús familiar.  I la gran resposta rebuda va ajudar, i molt, a gestionar aquest tancament i a poder afirmar a dia d’avui, que la decisió presa va ser la correcta per evitar una major tragèdia, sent conscients que continuem sent el territori de l’estat amb el major percentatge de nombre de persones mortes per la COVID-19.

Segurament, d’aquí uns mesos i amb major perspectiva caldrà fer l’autocrítica necessària a tots els nivells i en totes les administracions sobre com es va gestionar; caldrà fer un anàlisi d’allò ocorregut i posar sobre la taula els errors comesos, per tal de corregir-los si és el cas, però a dia d’avui, penso que la decisió era difícil i va ser encertada, i que la situació actual amb unes xifres molt estables de contagi a la zona, és també conseqüència de la decisió presa llavors. Tan sols cal doncs, esperar que no es repeteixi la situació viscuda i agrair tots els esforços que encara avui s’estan fent, per poder garantir una bona salut per tots.