Divendres, 28/6/2019
16248 lectures

Tots som piròmans

Avui tothom parlarà de l’ #IFTorredelEspanyol. Els tertulians, els polítics i les portades de la premsa (opinions emeses des d’una perspectiva majoritàriament urbana) de ben segur que repetiran els mots catàstrofe, boscos bruts, manca d’efectius, solidaritat, i d’altres en direccions similars. En efecte, sap molt de greu un incendi d’aquestes característiques, però encara sap més greu quan duem dècades de polítiques agràries, alimentàries, econòmiques, i de gestió territorial que han estat, i segueixen sent, els ingredients perfectes per tal que incendis com el d’avui (i molts d’altres fenòmens menys mediàtics però igual de preocupants) tinguin lloc.

Els paisatges, sí aquests paisatges que tots ens posem en boca i que tan erròniament qualifiquem de naturals, són dinàmics i responen (des de fa mil·lennis) a l’activitat humana. En terminologia científica es parla de paisatges culturals i socioecosistemes,  ja que són el reflex de la interacció entre les persones i el territori. En el moment en que la relació entre el territori i les persones que l’habiten canvia, també canvien els paisatges, és ben senzill. I això és precisament el que ha passat a partir de mitjans del segle passat i fins a l’actualitat: que s’ha prioritzat un desenvolupament econòmic basat en la indústria i els serveis, i s’ha fomentat una agricultura intensiva i basada en la quantitat i no la qualitat. I evidentment, els consumidors, des de la ciutat, no hem fet sinó recolzar aquest model agrícola, volent de tot a tothora, més bonic que no pas bo, i barat per sobre de proximitat i qualitat.

La conseqüència: un importantíssim despoblament rural (un exemple clar, Torre de l’Espanyol 1920: 1467 habitants, Torre de l’Espanyol 2018: 618 habitants) i una gran abandonament de l’activitat agrària. Per què? Doncs perquè viure de la pagesia, en aquest país, és molt complicat, i és que no ens oblidem que els pagesos i pageses han de viure. Complicat precisament perquè ni consumidors ni administracions valorem prou els seus productes, i perquè tampoc som conscients que escollint un o altre producte estem escollint també com volem que siguin el territori que ens envolta. Si seguim volent oli a tres euros el litre, es evident que ningú es podrà guanyar la vida cultivant oliveres i per tant aquells camps s’abandonaran. Si les polítiques del lliure mercat permeten que les taronges de Sud Àfrica siguin més econòmiques que les de la Ribera d’Ebre, és evident que per vuit cèntims el quilo ningú de nosaltres tampoc cultivaria taronges. Són dos exemples només, però en podríem posar molts més i igual d’eloqüents.

1956 2019

 

I si parlem dels boscos la situació és encara més complexa. Quan un conreu s’abandona, perquè mantenir-lo no és econòmicament viable, progressivament es va convertint en bosc. És el que s’anomena successió secundària. I, com era d’esperar en el sistema incoherent en que vivim, gestionar aquest bosc és, en termes econòmics, molt més car que el rendiment que se’n pot extreure. Per tant, resulta d’allò més lògic que els propietaris no hi duguin a terme cap mena de gestió. A més, la hipocresia de la societat fa que quan és hora d’anar buscar bolets o  passejar, el bosc és de tots; però en canvi a l’hora de contribuir a gestionar-lo (vegeu sinó la polèmica de la possible taxa boletaire) el bosc és només responsabilitat del propietari. No és d’estranyar doncs que els boscos estiguin com estan, i que molts propietaris, farts de perdre-hi bous i esquelles i a s’obre d’haver d’aguantar domingueros que es pensen ser en un parc temàtic, arribin a la concussió que ells al bosc no hi faran res i que si es crema doncs un maldecap menys.

I ja hem arribat al cap del carrer. I és que tots som responsables d’aquest incendi, perquè tots, des de ciutadans individuals a responsables polítics, hem generat les condicions que l’han fet possible. I que l’onada de calor no serveix en cap cas d’excusa. Benvingut sigui l’incendi si fos l’exemplificació que el model de desenvolupament triat ens mena a un carreró sense sortida del qual cal cercar-ne eixides sense més dilacions. Molt em temo però, i basant-me en els precedents, que el tractament del símptoma (l’incendi) emmascararà el tractament de l’origen del problema.  Molt em temo que tots seguirem sent piròmans i que esperarem impassibles fins al següent incendi per aleshores tornar-nos a desfer en lamentacions. Tant de bo m’equivoqués.

 

 

Altres articles de Marc Talavera Roma

6 Comentaris

M

Maria

30 de juny 2019.11:09h

Respondre

Molt bon article Marc! Tens tota la raó! Més cert no pot ser!

J

Josep M Ribaudi Marti

Igualada

30 de juny 2019.01:31h

Respondre

Crec que l’article i les reflexions estan molt bé, excepte el títol. No estic d’acord en que tots som pirómans. Alguns sí, especialment els polítics que no fan el que haurien de fer, però... Llegir més hi ha molts ciutadans que són conscients de tot el que expliques i es neguen a comprar taronges de sudàfrica, per exemple. Repeteixo, tot molt bé, menys el títol, o almenys a mi no m’hi posis.

E

ENRIC BALLADARES

TARADELL

30 de juny 2019.01:22h

Respondre

Estoy con todos los comentarios.
Sugiero que esto no quede, en ”un incendio más”, hablemos todo el año de este problema, unido a la necesidad de mantener el mundo rural.
Gracias.

P

Pep Borràs Carles

Lleida

29 de juny 2019.08:39h

Respondre

Certament tots som piròmans. Treballo de mestre a Alfés - ZER l’Eral - zona del Segrià sud. Any rera any veiem com el despoblament s’apodera el territori com com si fos una ombra... Llegir més negra, El despoblament és la mort del territori. Les escoles minven i el territori s’abandona.
Aquesta vasta superfície de la Catalunya interior conreada com un jardí pels nostres avis i avantpassats està deixant de ser un jardí per esdevenir un desert exposat al foc. Aquest territori és de tots i entre tots n’hem de tenir cura. Potser és hora d’entendre que no ens podem permetre el luxe d’abandonar la terra i entendre que cal pagar als pagesos- els nostres jardiners- per tenir cura de la terra, per llaurar i netejar, per plantar sense un rendiment clar. Ja fa molt temps que ho sabem i ho veiem que cal que entre tots paguem els nostres jardiners i no quedi cap hectàrea sense cura.
Quina pena fa veure aquesta terra garriguenca tant dura i alhora treballada d’on els avis van fer valdre la dita ”Els catalans de les pedres treuen pans” ara ennegrida i cendrosa.
La terra és patrimoni de tots i entre tots l’hem de cuidar. És el necessari equilibri territorial. Ojalà puguem trencar la dinàmica despobladora i el progrés no es faci perdre el patrimoni.

P

Pepi

Tortosa

28 de juny 2019.08:36h

Respondre

Amb la despesa d’aquest foc s’haurien pogut comprar l’equipament X a molts parques de bombers i posar a treballar a molts bombers voluntaris q han fet un gran esforç i no si poden dedicar

G

Gil Pagès

Castellfollit del Boix

27 de juny 2019.17:23h

Respondre

M’ha agradat molt i crec que és veritat. Ja havia sentit tertulies,de bar rural de poble petit, algo semblant. Però algú que sap escriure, ho havia de dir.
Al poble que visc, a principi del... Llegir més segle XX eren 1200 habitants. Ara en som uns 350.
Abans de la filoxera, les muntanyes eren plenes de ceps posats en feixes. Ara és bosc descontrolat, però zones de selves també son bones.
Un metge convencional nomes cura els smptomes de la malaltia.
El govern fa el mateix amb els incendis, els apaga i prou.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.