Tots ho diem, tots en parlem. Els conceptes “emergència climàtica”, “canvi climàtic”, “transició verda”, i “sostenibilitat” estan en boca de tothom. Però ja està. El repte climàtic s’ha convertit en un tema acceptat i conegut per la majoria de la població. I sí, diem conegut, perquè el què no ha passat és que s’hagi interioritzat i acceptat. Si fos així, tots plegats estaríem exigint accions als representants polítics, estaríem canviant el xip i estaríem actuant per revertir el canvi climàtic. El repte és realment molt complex, d’abast mundial i té una magnitud tan esfereïdora que fàcilment es podria pensar que no té res a fer-hi. I és en aquest punt on ens centrarem. Per fer canvis, tothom hi té la seva responsabilitat, evidentment qui en té més és qui té major capacitat de decisió, d’implementar lleis i d’obligar a fer canvis, des dels tractats mundials a lleis europees, lleis estatals i, finalment, lleis autonòmiques. És obvi que fer canvis globals està costant molt: caldria retallar emissions en els àmbits que més generen com la indústria tèxtil, agroalimentària, automobilística o el turisme. Però segurament, el més senzill, és mirar on tenim més poder d’actuació ràpida i efectiva i aquí hi trobem els ajuntaments. L’àmbit local és clau en el canvi d’hàbits de la població, es pot canviar fent accions senzilles i alhora altament efectives per anar fent aquesta transformació tan urgent que hem de fer sí o sí. Hi ha moltes accions que podem fer a nivell municipals contra l’emergència climàtica, però en aquest article ens centrarem en un àmbit concret que és competència local i incideix molt en les emissions de gasos d’efecte hivernacle: la mobilitat.

A Igualada, una ciutat de només vuit quilòmetres quadrats, la major part de la mobilitat s’hauria de poder fer a peu o amb bicicleta. Per la majoria de la gent, creuar la ciutat de punta a punta fent la distància més llarga ens pot portar un màxim de 30 minuts caminant. I si és tant curt, per què tanta gent agafa el cotxe per tot? Doncs simplement perquè ens hi hem mal acostumat. I perquè hem desvinculat les conseqüències directes de cada acció que fem. Ens hi hem acostumat perquè el govern Castells està obsessionat en promoure el moviment i aparcament del cotxe dins la ciutat. Ho ha posat tan, tan fàcil, que la ciutadania ha anat agafant l’hàbit d’agafar el cotxe per fer qualsevol desplaçament. I sí, a nivell individual hem deixat de pensar en què implica fer això: cada cop que agafem el cotxe, alliberem CO2, NOx, CO, hidrurs de Carboni, Benzopirens, partícules sòlides minúscules (PM 2,5 i PM 10) que passem a respirar i a incorporar al nostre cos quan baixem del cotxe i caminem pels carrers de la ciutat. I lentament, dia rere dia, anem respirant tota aquesta merda. Ens n’hem desvinculat perquè tot això ens és invisible, ens afecta de forma lenta i silenciosa i per això podem viure el nostre dia a dia com si aquest problema no existís. Però existeix. I a la web de ISG Global hi podreu trobar com Igualada excedeix els límits de contaminació per PM2,5 recomanats per l’OMS. Caldria un canvi de gir total en la política municipal en termes de mobilitat. Venim de massa anys on no s’ha fet pràcticament res per potenciar la mobilitat tova, segura i, sobretot, sostenible.

El govern municipal, en un context d’emergència climàtica, hauria de tenir una prioritat inqüestionable: potenciar la mobilitat de vianants, ciclistes i el transport públic. Alhora, caldria posar dificultats al trànsit amb vehicle privat. Aquest és l’ABC de les polítiques que busquen reduir la contaminació dels municipis. No hi ha alternativa. S’ha de deixar de cremar combustible per fer desplaçaments curts que són efectius i ràpids a peu i amb bicicleta. I què s’ha fet els darrers anys a la nostra ciutat? Doncs, a Igualada s’està fent tot al revés. El govern Castells ha potenciat la mobilitat en vehicle privat. Instal·lar aparcaments gratuïts a l’interior d’una ciutat implica augmentar la quantitat de desplaçaments curts en vehicle privat, fet que incrementa el volum de desplaçaments, genera retencions i empitjora la qualitat de l’aire. Col·locar una zona d’aparcament a la perifèria, com els aparcaments del barri del Rec o al complex esportiu de les Comes, potser en alguns casos és necessari, però hem de deixar de crear nous aparcaments a l’interior de la ciutat. I no només això. Amb la permisivitat total en l’aparcament de cotxes a les voreres, amb la inacció de revisió de massa passos de vianants perillosos freqüentment denunciats, permetent l’excés de velocitat en molts carrers de la ciutat, no ampliant de forma suficient les voreres estretes, reduint l’arbrat en via pública.... Amb tot aquest reguitzell d’actuacions és fàcil d’entendre que no es convida el ciutadà a fer els desplaçaments a peu. 

La mobilitat a peu

Per millorar la mobilitat a peu, a Igualada tenim tres reptes pendents: vianalitzar carrers, ampliar les voreres i transformar els carrers que són barrera. Per entendre la importància del primer repte, vianalitzar carrers, hem de mirar enrere. L’anterior govern municipal va dur a terme diverses transformacions urbanístiques molt beneficioses. La vianalització del carrer Sant Magí ha convertit un carrer sense vida en el principal eix de comunicació per anar des dels barris del Poble Sec i Set Camins fins el centre. La vianalització del carrer Aurora ha creat una via fàcil de comunicació entre els barris de l’Escorxador i Fàtima amb el centre. Poden semblar dos exemples simples, però han servit per millorar els barris i per reduir la distància entre barris que és una bona manera de fer ciutat. Però no n’hi ha prou. Hem d’apostar per vianalitzar més carrers, com un tram del carrer Òdena i Sant Josep i el carrer Sant Pau, per crear una gran illa de vianants lliure de cotxes entre la Plaça de Cal Font, l’Ateneu Igualadí i el casc antic. El segon repte és ampliar les voreres, especialment en carrers amb molt comerç. En alguns casos, com l’Avinguda Barcelona entre l’edifici del Punto Blanco i la Sagrada Família, es podria ampliar la vorera per crear un bulevard, amb voreres més amples i millor il·luminació, per on sigui més agradable passejar. L’ampliació de les voreres podria millorar altres zones amb comerç, com el carrer Masquefa (al barri del Set Camins) o al carrer Pau Muntades (al barri de Montserrat). I, sens dubte, també seria una millora necessària a l’entorn de centres educatius, per garantir la seguretat dels infants i de les famílies que els van a buscar. Per últim, el tercer repte és transformar els carrers que, per tractar-se antigament d’una carretera, suposen una barrera entre barris, com l’Avinguda Catalunya. Hem de transformar la carretera en un carrer: ampliant voreres, reduint el nombre de carrils de circulació i disminuint-ne la seva velocitat. El canvi és necessari per millorar la seguretat a l’entorn de l’Escola Dolors Martí, per unir els barris de les Comes amb la resta de la ciutat i perquè creuar el carrer deixi de ser una missió impossible.  

La mobilitat en bicicleta

Per millorar la mobilitat en bici calen polítiques de forma urgent perquè en els darrers deu anys no s’ha fet res per ampliar i interconnectar els carrils bici. I el poc que s’ha fet, ha estat un nyap. La reforma del Polígon Industrial va incloure la recuperació d’uns carrils bici que no tenen cap sentit: carrils bici en vorera i discontinus, cedint el pas a les entrades i sortides de les naus, fent impossible la circulació dels ciclistes. Construir una xarxa de carrils bici té un cost econòmic ridícul en comparació a moltes altres despeses que s’han fet i ara mateix és urgent.  No només perquè cada cop hi ha més ciclistes urbans a Igualada que no saben per on circular de forma segura sinó també perquè és la única manera que permetrà que molta gent deixi el cotxe per passar a la bicicleta tal com ha passat a totes les altres ciutats que així ho han fet. En canvi, quina és la realitat ara mateix a Igualada? Doncs que aquesta xarxa no està ni planificada. Això vol dir que els propers anys, els ciclistes continuarem sobrevivint a la circulació salvatge i que, en aquestes condicions, difícilment la gent deixarà el cotxe per agafar la bicicleta malgrat ser un sistema de transport eficient, ràpid i sostenible. És molt trist veure que potser som la única ciutat mitjana sense cap carril bici segregat a calçada que sigui mínimament útil. Per millorar la mobilitat en bicicleta tenim tres reptes: ampliar la xarxa de carrils bici, connectar-la amb els municipis de l’entorn i garantir l’aparcament de bicicletes a tota la ciutat. El primer repte, instal·lar nous carrils bici és important que es faci a la calçada, segregats dels vehicles motoritzats, respectant els sentits de circulació i amb una il·luminació adequada. Anem tard, la resta de municipis ja està adaptant les seves ciutats a una mobilitat més sostenible i segura, però ho hem de fer. El segon repte és que Igualada exerceixi de capital per planificar la mobilitat de tots els municipis de la Conca d’Òdena, per definir com es connectaran els carrils bici dels diferents municipis. Hem de garantir que la gent es mou segura entre el Parc Central al barri de Sant Pere d’Òdena, de l’Estació d’Autobusos d’Igualada al Mercat de Vilanova del Camí, del Museu de la Pell a l’Ajuntament de Montbui o del Campus Universitari a Jorba. I, finalment, el tercer repte és que tots els centres educatius, equipaments esportius, carrers comercials, equipaments culturals, centres de treball i aparcaments soterrats municipals tinguin espais segurs on aparcar les bicicletes per garantir que pots deixar la bici de forma fàcil.

Per molt que alguns vulguin fer veure que tot pot continuar com fins ara amb cotxes amunt, avall i per tot arreu, la realitat és que el canvi de xip és urgent i que més tard o més d’hora s’acabarà imposant. El dubte és: ens hi posem ja o seguim girant l’esquena a la realitat com fa el govern Castells?

Meritxell Tudela i Pau Ortínez.