La tassa de cafè fumeja i el cel de desembre s'ha tornat a tenyir de gris aquest matí. Des de fa molts mesos, tot té un color gris al món. Nadal s'apropa sense l'alegria dels altres anys, encara que potser a vegades tingués matisos ficticis i postisses alegries.

No hi pensen en això, ara. Fa poc que s'han despertat i el dia tot just comença.

No és una història de Nadal, però podria ser-ho, segons com es miri. Hi pot haver petits regals avançats que van més enllà de l'embolcall.

Esmorzen com cada dia, de manera més aviat frugal. Mig a peu dret, mig asseguts a la taula de la cuina. Els anys han passat de pressa i els sembla que, encara que les mesures per aturar una pandèmia devastadora segueixen i ho enrareixen tot i fan que siguin estranys els dies, és un regal la vida. Miren per la finestra com cau una pluja finíssima.

El noi -sempre serà el noi de la casa- té limitacions visibles, compensades, però, per una infinita tendresa, per una bondat infinita que omplen la casa totes les hores del dia.

Els matins, durant aquest llarg malson, surt a caminar una estona amb la mare. Més d'una hora per camins que passen per camps i per vinyes, i veuen com les primeres clarors del dia il·luminen terres, marges, ametllers, oliveres i les herbes boscanes. Molts dies, hi afegeix pedalades de bicicleta a casa de manera constant i aplicada.

Ajuda en allò que pot a la casa perquè, sigui el que sigui, ajudar li agrada. Passa l'escombra i frega el terra amb el pal mentre escolta música clàssica que, diu ell, li dona pau i el fa pensar. A les tardes, mira la televisió i s'entretén retallant revistes o copiant, a poc a poc i amb lletra clara, pàgines de llibres d'història. O de vides de músics. O transcriu alguna recepta de cuina per la mare. O pinta mandales amb precisió mil·limètrica. Són llargues les tardes a casa.

Avui, aquest matí, mentre el cafè fumeja, de cop i volta, sense cap preàmbul, ha fet una abraçada al pare. Profunda, sentida, inesperada. Una abraçada llarga. I ha dit, que vingui també la mare. La mare ha deixat l'esmorzar a la taula i s'ha afegit a aquesta escena, potser íntima, potser mig màgica. Tots tres abraçats una llarga estona a la cuina de la casa.

El noi ha somrigut content. Molt feliç. Com si el món, de sobte, tingués totes les tonalitats de la tendresa i ell hagi estat l'autor de la policromia.

Nadal s'apropa i el dia ha canviat amb una abraçada. No es veu tan trist, ni tant gris, com els núvols i la pluja anuncien per la finestra. Una abraçada pot canviar la mirada. Una abraçada inesperada, llarga i tendre, és sempre una joia compartida que pot donar llum a qualsevol dia. I a qualsevol vida. I al món, una escletxa d'esperança

El cafè ja no fumeja i s'ha refredat, segurament. Nadal és d'aquí a quatre dies. Un Nadal de pocs petons i de poques abraçades, diuen. No serà el Nadal de sempre. Serà un Nadal íntim, un Nadal als cors.