Dijous, 19/11/2020
4113 lectures

Potser cada cançó és una llàgrima

Ho vàrem llegir fa poc en un racó de diari i no recordem el lloc on va passar, només que era a Itàlia i l'home es deia Stefano. I, tanmateix, sí que ens va semblar una història bonica i tendre i perquè, es miri com es miri, tal vegada és més profunda del que no sembla.

Imaginem l'escena repetida cada tarda. Un home, l'Stefano, toca l'acordió davant de l'hospital on és ingressada la seva esposa que està aïllada perquè té el virus, i no la pot veure, ni donar-li la mà, ni mirar-la als ulls i fer-li una estona de companyia. Mesures que voregen la fredor més inhumana i són d'obligat compliment a tot arreu, diuen. Per això, hi va amb l'acordió a tocar des del carrer, molt a la vora de la seva habitació. Mira enlaire, cap a la finestra, sense saber si ella el veu i el pot sentir. I li envia cançons. Cançons que li facin companyia, una estona cada tarda, sense faltar-hi cap dia.

Aquest és un novembre més trist que tots els altres novembres. La tardor fa més curta la tarda i despulla, com sempre, els arbres -ara cau una fulla, ara en cau una altra-, mentre la música de l'acordió escampa notes també amb molta nostàlgia.

Té temps, l'Stefano, de pensar en els dies feliços. En la vida viscuda. Cada cançó és un record i cada nota és un agraïment i vol ser també una companyia. Tot és diferent, ara, amb la pandèmia tan inesperada, tan dura i tan llarga. Però la música no canvia i diu el que vol dir, potser millor que les paraules. De tant en tant, l'Stefano aixeca els ulls enlaire i segueix tocant, com acaronant-les i sense mirar-les, les tecles de l'acordió.

Darrere els vidres de les finestres de l'hospital hi ha algú que se l'escolta. Hi veu bates blanques i pensa que són els àngels que tenen cura de la seva dona malalta. Les infermeres són sensibles al seu gest de cada tarda i miren, des de dalt, encara que sigui només una estona breu, el músic que no diu cap paraula. S'escolta nítida la música de l'acordió que dedica a la seva dona que pateix en un llit blanc d'una habitació blanca. La música els atansa més que les paraules. Música per acompanyar la solitud i el silenci de la seva dona estimada, per l'angoixa de no saber com pot acabar tot plegat i pel fet que estigui aïllada una hora darrera l'altre, dies i dies, setmanes ja.

Si pot escoltar-la, la música de l'Stefano, segur li arriba tènue perquè la finestra és tancada i li han recomanat no aixecar-se del llit encara. Les infermeres li expliquen que és el seu marit qui toca al carrer cada tarda i a ella se li fa un nus i li vénen ganes de plorar, però no ho fa per vergonya. I s'empassa totes les llàgrimes.

La tarda és de tardor. Plena de colors melancòlics i amb clarors de nostàlgia. La música és per a una persona malalta. Cançons italianes de sempre, alguna potser de francesa, cançons d'arreu, cançons sense paraules. Cançons com a lament i també com a esperança.

L'Stefano, vellet, toca en silenci. Li va per dintre la tristesa en les notes de cada melodia que deixa anar a l'aire perquè arribin a la persona de la seva vida. Se sent també un silenci de respecte al seu silenci. Toca cada tarda sota la finestra d'un hospital on roman confinada la seva esposa també velleta. Potser cada cançó és una llàgrima.

 

14 Comentaris

A

Antonia Ma Tomas Mascarò

Coventry - Regne Unit

1 de febrer 2021.17:45h

Respondre

M’ha agradat molt llegir els articles de Carles Maria Balsells.Tots tractats amb un llenguatge de gran sensibilitat, principalment el relacionat amb la pandemia que ens uneix els que vivim a... Llegir més cualsevol altre pais del mon.

J

Joan Vilanova

Igualada

3 de desembre 2020.08:20h

Respondre

Gràcies Carles, amb aquestes paraules he vist i he escoltat n’Stefano. Què bonic i alhora què trist.

E

Elvira Talló

Igualada

28 de novembre 2020.17:27h

Respondre

Quanta sensibilitat !!!
L’Stefano ho fa mitjançant el seu acordió i en Carles amb les seves paraules. Tots dos transmeten molta tendresa i sensibilitat. Emocionant l’article.
Gràcies

R

Ramon Vergés Vidal

IGUALADA

26 de novembre 2020.18:07h

Respondre

El que fa l’Stefano es una lliço de vida i d’amor, l’article del Carles m’ha emocionat. Fantastic.

M

Miquel Segura

Igualada

23 de novembre 2020.21:17h

Respondre

Una meravella narrativa per descriure una lliçó de vida i amor. Gràcies Carles!

N

Núria Noguera

Igualada

21 de novembre 2020.11:14h

Respondre

Una història preciosa, Carles. Ojalà tingui un final feliç...

M

Marisol

Igualada

20 de novembre 2020.23:39h

Respondre

Impossible no emocionar-se. Encara hi queden molts vincles bonics, dins d’aquest desgavell que estem vivint. Per totes les hores de solitud de tantes i tantes persones als hospitals. Gràcies,... Llegir més Carles.

M

Manel Marimon i Gomis

Igualada

20 de novembre 2020.21:17h

Respondre

Música i esperança d’acabar compartint tota una vida d’estima junts, quin binomi tant preciós i tanmateix quin homenatge a tots els sanitaris que ho estan donant tot per nosaltres.

Carles... Llegir més M., ens has fet emocionar de nou amb el teu escrit, moltíssimes gràcies.

Manel i Assumpció

M

Maribel Nogue Felip

Igualada

20 de novembre 2020.10:36h

Respondre

Simplement meravellós. Com sempre, trobes les paraules més boniques malgrat unl’entorn fred i dur. Moltes gràcies pel regal de poder llegir-te.

A

Ana

Montbui

20 de novembre 2020.09:12h

Respondre

Una història molt romàntica, gràcies per explicar-la d’aquesta manera, m’ha fet treure una llàgrima, també.

C

Carles

Igualada

20 de novembre 2020.08:16h

Respondre

Carles, sempre en la teva línia de finíssima sensibilitat. Gràcies.

E

Emili Armengol

Rupià

20 de novembre 2020.08:12h

Respondre

Molt emotiu

J

Joan Felip

Igualada

19 de novembre 2020.19:52h

Respondre

Està molt bé l’article, molt emotiu. Que trist és tot.

X

Xavier Sala Gaudier

Terrassa

19 de novembre 2020.18:00h

Respondre

Quina Marbella d’article i quina sensibilitat demostra aquest periodista.Faltan molts periodistes com ell. Gràcies per aquest escrit, ens apropa molt més al verdader ser humà.Moltes gracies

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.