Dimarts, 19/10/2021
2068 lectures

Els anys, passet a passet

Havia estat una noia eixerida, bonica, que es feia mirar quan passava pel carrer. Han passat els anys. I els anys no perdonen a ningú.

Ara, camina pels mateixos carrers a poc a poc, passet a passet, i potser ningú no se n'adona. Els mateixos carrers antics de la petita ciutat on ha viscut sempre.

Camina amb el carretonet que arrossega a batzegades i que li serveix també de bastó a la vegada. Camina pensativa. O així ho sembla. Té temps de pensar cada hora del dia, les de casa i les de quan surt al carrer. Viu sola. La seva vida contempla la solitud que la pandèmia no ha fet més que agreujar, perquè, es digui el que es digui, ens ha fet potser una mica més distants i no se sap encara si també més estranys. Per sort, i perquè molta gent hi treballa, es comencen a fer visibles indicis d'esperança.

Camina carrer amunt per la vorera, mirant sempre a terra pel temor a no caure. Una caiguda podria tenir conseqüències en les seves circumstàncies. No mira o no veu a ningú i per això no saluda als que abans saludava. La seva és una vida plena de silencis, passet a passet i poquíssimes paraules.

I com la d'ella, la de tantes persones que viuen soles. La pandèmia no ha fet res més que accentuar i posar en evidència aquestes solituds humanes que sovint tenim a la vora i que no veiem com hauríem de veure. Parlem de persones, de gent coneguda, de familiars potser, de veïns a vegades. Cada una amb la seva història per motxilla i amb tots els silencis que ressonen per dintre i que no tenen a ningú per explicar-ne retalls i compartint-los com un al·licient a tantes hores sense paraules.

Els carrers mig buits han fet aquestes presències més visibles quan, per casualitat, les veiem. Sortien poc i surten poc i, encara, perquè els hi diuen que les quatre parets de casa no fan res més que empitjorar els estats d'ànim. I que cal prendre l'aire, veure que el món continua donant voltes i també mirar cel enlaire que els cels d'octubre són sempre bellíssims.

Fa dies que la tardor ha començat a acolorir amb tons ocres els paisatges i el sol del migdia dona esperances, sobretot a la gent gran després de tantes desesperances. Les coses milloren de mica en mica. Les campanes, però, millor no tocar-les encara.

Carrer amunt amb el seu carretonet tomba a la primera cantonada. La perdem de vista, no la imatge del seu pas lent, inimaginable fa uns anys. Es fa inevitable pensar en tants camins paral·lels de tanta gent que viu sola i que la tardor i l'hivern -dies curts, tardes llargues, hores de fred que s'atansen- potser les tornaran a tancar a casa.

Deixar enrere la pandèmia no canviarà segurament el seu viure. La seva serà una mínima joia dintre els brins d'alegria col·lectiva que trucarà també a les seves portes, mentre repassen els anys com un mirall de què érem i com un mirall de què som ara.

Els anys. Inexorables. Com tants pensaments i records en la tardor de la vida.

1 Comentaris

J

Josep Munné Estruch

Igualada

20 d'octubre 2021.15:21h

Respondre

Bona tarda Carles Mà., La teva explicació es el testimoni real del pas del temps, una realitat que inavitablement arriba en el millors dels casos.
Fa molt de temps vaig conèixer una reflexió que... Llegir més ens deia; Col-laborà amb lo inevitable i aquesta és la pura realitat.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.