Setembre. Els dies d'estiu queden enrere. I de sempre, per molt que passin els anys, és un mes amb connotacions inevitables de records d'escola perquè cadascú conserva les seves vivències inesborrables, siguin del caire que siguin.

Comença un nou curs i molts nens i nenes hi aniran aquest any per primera vegada. Un pas no sempre faàcil i que sovint comporta algunes llàgrimes dels menuts en el moment que se'ls deixa a l'escola i deixa també el cor encongit en mares i pares. L'escola, però, és sempre un necessari aprenentatge de vida i de convivència, sobretot en aquesta primera etapa. Els coneixements arribaran després de mica en mica, curs a curs.

Aquests dies, veient quitxalla comprant llibretes, llapis i estris, hem recordat un fet potser minúscul si és que hi ha fets minúsculs en aquestes coses. Ens va semblar senzillament preciós. De fet, podria ser com un conte i no ho és. Un avi jugant amb els seus nets a qui estimava amb bogeria, com tots els avis i àvies s'estimen als seus nets.

Hi jugava sempre que podia i els hi parlava entre jocs i somriures. Semblava un entreteniment, però era més profund allò que l'avi pretenia. Es diria que eren només endevinalles de paraules mentre els ajudava a descobrir-ne algunes, deia ell, que eren màgiques i obrien portes. Els petits reien i no entenien gran cosa. Les paraules poden obrir portes?

I, tanmateix, a través del joc anava infonent en els nets el significat i la força de cada paraula. Després els feia fer una rotllana i els demanava que aixequés el dit aquell que sabés quines eren les paraules màgiques. Els més petits, callaven. Dubtava algun altre i sempre hi havia qui aixecava el dit i deia, jo!... i un net o una neta recitava, d'una tirada, les paraules màgiques són, bon dia, gràcies, si us plau, perdó. I afegia: Avi, i quines portes obren?...

L'avi amb paciència infinita repetia cada paraula i els explicava que amb un bon dia, es pot obrir la porta de l'amabilitat i el somriure. I el si us plau?, el si us plau, quina porta obre, avi? És una manera educada de demanar una cosa i d'aconseguir-la quasi sempre més aviat que amb crits i males cares, assegurava, i sense esperar més preguntes, continuava, i en donar sempre i per tot, les gràcies, demostreu que sou agraïts i que aprecieu fins i tot les petites coses. Esteu obrint la porta de la generositat. I afegia encara, i no oblideu demanar perdó sempre si en alguna cosa us equivoqueu. Reconèixer l'error i que us disculpin és la manera d'obrir la porta de la comprensió.

Els nets i netes escoltaven. Pensaven en el que els deia l'avi. Pensaven i memoritzaven les paraules màgiques que, tot i ser ja grans, mai no han oblidat.

Un dia, era el començament d'un setembre plujós, l'avi els va dir, aviat començareu el nou curs a l'escola. Lloc sagrat encara que a vosaltres no us ho sembli. Un temple amb dues paraules màgiques també. Recordeu-les. Ensenyar i aprendre.

Tot plegat, ben mirat, era una lliçó senzilla. L'avi va ensenyar i ells van aprendre potser per sempre que hi ha paraules màgiques -bon dia, si us plau, perdó, gràcies...- encara que ara, cada dia més, semblin oblidades.