Diumenge, 15/8/2021
2497 lectures

Agost. Un agost càlid, estrany, només plouen notícies apocalíptiques. Som en vigílies d’una altra festa major diferent.

Hi va haver un temps que, per la festa major, la gent ballava al carrer. La nit de les cinc places era una festa alegre, oberta, participada. Ara se n'hauria de dir transversal en el llenguatge que ens imposen. Una nit llarga i plena per a tothom. La música i el ball com a reclam en una petita ciutat amb fama de treballadora. La nit de les cinc places va ser una troballa.

Les imatges de gent ballant al carrer o a les places, ens transporten -no sabríem dir per què- a l’evocació de la felicitat popular de la festa. La música com a sentiment. La música i el ball com a alegria personal, de parella, de grup o de poble sencer. Com a expressió també, potser, d’amors que desafien el pas del temps.

Hauria pogut ser una imatge patètica. I no ho era. Al contrari, desprenia una tendresa que corprenia. Els dos avis, ella i ell, ballaven, al mig del carrer, a París i a la vora del Sena, un tango en aquella hora de la tarda en què la claror es trenca. Ella, més enllà del setanta semblava. I ell, segur, a la ratlla dels vuitanta. I a prop dels dos, l’acordionista, gran també, que tocava “La Cumparsita” d’una manera esplèndida. Molta gent s’aturava a mirar-los.

Ballaven amb il·lusió, amb la mateixa il·lusió que segurament l’havien ballat tantes vegades de joves. O potser no, tant se val. Es miraven els ulls i se somreien. Marcaven bé el passos, feien els gestos que demana el tango i s’atrevien en algunes contorsions lleugeres. Cap rialla en la gent que els mirava, ni tan sols un somriure condescendent o fins i tot burleta. Cap expressió que pogués ser entesa com una ofensa.

S’ho miraven vianants que passaven apressats i alguns es deturaven. Hi havia admiració i bondat en les mirades. Qui sap si també amb una mica d’enveja per aquells que a la seva edat eren capaços de ballar un tango al carrer i fent d’aquell acte una mena de cant a l’alegria de viure. I cada cop més gent que ho seguia fascinada, que aplaudia i que crida bravos quan acaba el tango. La tarda de primers de setembre s’amagava amb mandra i deixava entreveure la joia d’una parella d’avis feliços i absents a les mirades. Un gust de llibertat potser perfecte.

Tothom té dret a ser feliç. Tothom té dret a sentir-se lliure. I a ballar i a fer-se un petó o una abraçada al carrer. Tot, ben mirat, pot ser un acte d’alliberament sense tenir-hi res a veure-hi l’edat. Gaudir del dret a ser feliç és una felicitat també.

Per què no de ballar al carrer si en tenen ganes? Potser ho devien pensar mentre es creuaven les mirades. No hi fa res que la gent ens miri perquè també ens mirem nosaltres, s’ho deien amb els ulls i es notava. La bellesa d’un tango pot donar ales de joventut encara que es tinguin molts anys i arrugues a la cara.

Va ser a París i no sabem si arreu és possible amb tant de respecte com el d’aquella tarda. Una estampa que, de fet, enamorava. Moment màgic. Nôtre Dame no s’havia incendiat encara.
Ens ha vingut a la memòria ara que un minúscul virus fa ballar, d’una altra manera, el món sencer.

Altres articles de Carles Maria Balsells

7 Comentaris

J

Joan Domènech

Igualada

25 d'agost 2021.09:07h

Respondre

Preciosos i tendres com sempre!!!
Amic Carles Ma .

J

Josep Maria Vergés Prat

Igualada

19 d'agost 2021.13:23h

Respondre

El teu article es com tu mateix! ben explicat, emotiu, i pura tendresa!, gràcies!

B

Baltadar Valles

Barcelona

18 d'agost 2021.16:38h

Respondre

Carles es un plaer llegi el teus articles
Gracies

N

Nuri Mariné

Cambrils

17 d'agost 2021.08:07h

Respondre

Una de les coses que més enyoro des que ha començat aquesta pandèmia és ballar. I ho he anat fent! Confinats a casa ballàvem la meva parella i jo gairebé cada dia i en alguna ocasió ens hem... Llegir més ajuntat pocs amics i amigues per poder ballar mentre punxem la música que ens agrada. Però és com ballar en la clandestinitat i a mi el que m’agrada del ball és el sentiment de llibertat que proporciona. Espero poder tornar a ballar sentint-me segura i lliure.

M

Maria Àngels

Igualada

17 d'agost 2021.07:32h

Respondre

M’encanten sempre els teus escrits Carles. Però aquest l’he trobat molt maco i nostàlgic. Esperem que no tardem molt de temps en poder tornar a gaudir les festes al carrer.

J

Josp

Igualada

16 d'agost 2021.16:17h

Respondre

No anem tan lluny , anem a Calaf que fa anys , a l’ istiu duran dos mesos els diumenges s,’ sajuntem parellas mes aviat grans balladoras i disfrutem no sols ballem tangos es balla de tot i la... Llegir més pandemia ho ha esborrat del mapa pro continuen aquets musics anan-ti i cuntinuem la majoria gent balladora anan- ti i escoltar solsamen aquets musics i ballant amb els nostres pensaments , no ens fa res si som grans i mentras ballas fas un peto a la teva muller o parella , es lo mes bonic , l’ amor no te edat .

C

Concepció Soteras

Sant Genis (orba)

15 d'agost 2021.15:15h

Respondre

Enhorabona Carles , els teus escrits estan fets amb una tendresa envejable .

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.