Tot pot començar amb una carta. No totes han de ser necessàriament escrites. I d'històries boniques de la nit de reis, n'hi pot haver tantes com nenes i nens en edat tendra. La que hem escoltat en silenci no és un conte de fades. Més aviat, el relat d'una hora trista enmig de l'alegria d'una ciutat que exulta al carrer per viure una nit única i repetida cada 5 de gener.

Potser és una altra carta d'una nit de reis. Una carta no escrita. No costa gaire imaginar-ne les imatges perquè una nit com aquesta sense patges que pugin per les escales pot canviar la joia de sempre a la casa. Els fills s'han fet grans de cop o així li sembla a la mare.

Ha estat un sopar frugal. I una absència que no es diu i, tanmateix, tothom pensa, a la taula. El pare no hi és per primera vegada en aquesta nit que recorden com la més bonica de la seva infància. Va morir no fa tant perquè la buidor que va deixar sembli llunyana. La vida continua, però, i els reis, les carrosses i els patges, passen com cada any per la ciutat en aquesta hora de fosca.

Per a ells, la nit ha perdut el registre màgic. Així i tot, hi ha paquets que esperen que el sopar s'acabi. Paquets que no obriran els patges aquesta vegada, paquets sense sermons de com ha anat l'any i si t'has portat bé a casa o has tret bones notes a l'escola. Nit de reis diferent.

La mare mira els fills amb una mirada que no amaga la tristesa i tampoc la nostàlgia. Com passen els anys, pensa. I, amb els anys, quantes coses inesperades arriben... I com es pot trencar la vida! Res no és igual ni res no serà mai igual. Ho pensa. Els fills, callats, la miren i ella vol aprofitar aquest moment. Sap que potser no dirà les paraules justes i exactes, les que voldria dir i no cap d'altre. I en anar a començar, el més petit que fa poc ha traspassat el llindar de la innocència, es posa a plorar i s'arrecera a la mare. S'hi abraça amb una abraçada llarga, amagant la cara. Ella l'acarona i deixa que les llàgrimes es manifestin lliures. Plora el petit i els sospirs són l'única remor en el silenci de l'estança. Sense voler, l'hi ha trencat les paraules. L'hora és feixuga i és necessària perquè és una nit que cal superar com caldrà superar més dies i més nits encara. Els paquets, embolicats, resten a terra i ningú té ganes d'obrir-los.

Passen segurament ara, per la memòria de tots, les imatges dels últims anys plenes d'alegria i de rialles. Quan hi eren tots a casa i entraven una colla de patges negres i algun de blanc i algun de ros també. Avui, el silenci arriba pel passadís per on, cada any, venien. Els regals han deixat de portar la il·lusió que portaven i el temps es fa lent. Finalment, la mare els diu que els estima i que junts superaran el tràngol, que tiraran endavant, malgrat tot. I que la vida pot ser cruel de vegades i tenir nits com aquesta, però que cal ser forts, encara que en la d'avui sembli -els hi recorda- que tothom visqui en la bombolla d'una felicitat, de fet, efímera.

El menut escolta i el silenci ho fa tot més difícil. No sap encara que en aquesta nit diferent, el regal més gran és la seva llarga abraçada a la mare.