//Plugins sense CDN ?>
Ho sap tothom. No fa gaire –el 13 de setembre del 2023, per ser exactes–, a Lampedusa, petita illa al sud d'Itàlia, arribaren de cop més de quatre mil persones, migrants. I l'endemà, dos mil cinc-centes més, segons les cròniques. Les insòlites imatges de la processó de les precàries embarcacions anomenades "pateres", les passaren tots els telediaris. Milers de persones i milers de drames, personals i intransferibles. Lampedusa amb uns set mil habitants no pot engolir-les. I això passa, cada dia, no només Lampedusa.
El fet ens ha portat a la memòria -tot i que han passat moltíssims anys- un sopar en un poble d'Andalusia. Hi viatjàvem sovint per feina. I aviat ens captivaren aquells poblets blancs, l'alegria de la gent, la seva proximitat i que fàcils esdevenien les converses amb les espurnes de gràcia i humor sempre. Terra acollidora i que ha estat migrant també.
Sopàvem a casa d'una família i les circumstàncies van fer que ens asseguessin al costat de qui era l'alcalde del poble. Home!, va dir-nos com a salutació, ets català, benvingut, conec una mica Barcelona, gran ciutat. I, de sobte, ens etziba una pregunta inesperada: Encara enraonen català, vostès? Ens va agafar a contrapeu i el nostre sí, sí... és la nostra llengua, no devia sortir prou convincent, sembla, perquè va afegir, és clar, és clar, després del castellà.
Declinarem entrar en explicacions que podien encetar polèmica. Érem els convidats de la casa amfitriona.
Per la tele donaven un partit de futbol de la selecció espanyola i tot i que baixaren el volum, era evident que de reüll la taula n'estava pendent. Mal dia per a la conversa. Així i tot, en un moment de brindis per l'amistat, li diguérem quasi a cau d'orella a l'alcalde. Escolta, pregunta per pregunta, fa temps que vinc per aquí com els teus amics t'han explicat en presentar-nos. Hi ha un fet que ens sorprèn i que voldria preguntar-te com a alcalde. Sou molt a la vora del Magreb i no es veu gent d'aquelles terres pels carrers ni a les feines, que ho fa?...
Va somriure amb murrieria l'alcalde. Ens va agafar pel braç i va dir: ara t'ho explico, però abans brindem una altra vegada. Em caus bé, però el que et diré, diré que no t'ho he dit mai. Vàrem brindar de nou tots a la taula. L'equip espanyol guanyava. Llavors va repetir-nos: El que et diré ara, diré que no t'ho he dit, d'acord? Mira, amic, quan en veiem i en localitzem algun, no perdem gaire el temps. Li faig comprar un bitllet de tren cap a Barcelona i li donem deu mil pessetes (vindrien a ser uns 60 euros dels euros que encara no existien), i li diem que allà trobarà feina. Problema resolt, somriu altra vegada.
Els comensals no han seguit massa de prop el que ens acabava de dir, distrets en altres converses i algun seguint la tele. Érem colla a la taula. Amic meu, català, va prosseguir, cal ser ràpid en les decisions i fer-les sense soroll. Sóc l'alcalde. Així soluciono problemes pels quals no estem preparats ni tenim recursos. Mira, escoles, serveis socials i sanitaris, convivència, habitatges, llengua... I va repetir encara: Em caus bé, però això que t'acabo de dir, diré que mai t'ho he dit, amic. I va aixecar de nou la copa de vi per brindar amb tots el que érem a la taula.
La visió de l'allau d'arribades a Lampedusa, ens ha portat a la quasi oblidada conversa amb un alcalde trempat del sud, murri o potser llest o simplement el típic viu insolidari. Qui ho sap!. Segur que a Lampedusa ni enlloc, no n'hi ha cap de preparat per a un problema que, des de fa anys i panys, demana solucions per la seva magnitud humana i dramàtica. Potser ningú les té, és clar, o potser és que no existeixen.
Com diu l’Àngel, sempre és un plaer llegir les teves reflexions quotidianes. No estem preparats per res, però al llarg de la vida hem d’aprendre a resoldre els nostres problemes i si en som... Llegir més capaços ajuda els altres.
Tot el tema de la immigració és complicat de resoldre, però hi han d’haver solucions perquè venen a buscar feina com ho han fet i ho fan molt dels nostres joves ben preparats cap a l’estranger, o per solidaritat dels països del primer món, o per defensar els seus drets humans,...
Hem viscut de lluny aquests dos desastres naturals del Marroc i Líban on s’evidencia com estan aquests països i quina és la responsabilitat màxima dels seus impresentables governants.
Què no els hem d’ajudar! Evidentment que si, nosaltres tenim més recursos i podem denunciar les seves situacions personals. Segurament que a Lampedusa ja els donen un tiquet de tornada a no sé on en els vaixells italians. Ja ens podem imaginar la senyora Giorgia Meloni si no se’ls traurà de sobre.
Es un plaer llegir els escrits d’en Cales, sempre es fan curts, una excel·lent narració, fàcils de llegir, entenedors i sempre molt hàbilment posant el dit a la llaga.
Altre vegada moltes... Llegir més felicitats Carles. ????????
Hi ha qjui sap espolsar-se els problemes. Bon article. ????
Eduard Ruiz
Igualada
24 de setembre 2023.09:50h
... Valdria la pena conèixer la continuació, la segona part (i si va haver altres parts) de la història, a la arribada a Barcelona (quins anys eren, els 70, 80 ó 90 ?). Suposo que no... Llegir més la va tenir tant magra com la que explica precisament una immigrant andalusa pocs anys abans, els 50, en el vídeo https://www.youtube.com/watch?v=6ObIUBMW96Q.
En ell es menciona un documental de TV3, el BARRAQUISMO, LA CARA OCULTA DE BARCLONA
(encara es pot trobar el video https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/barraques-la-ciutat-oblidada/video/2333059/), que quan el vaig veure en el 2010, em va impressionar.
La meva família també va ser immigrant dels anys 50, jo tenia 10, amb molta pena, però cercant una millor vida pels seu 3 fills ((una tieta ”servia en Igualada” i els seus ”amos” van animar als meus pares i es van preocupar per que tinguéssim un bon “aterratge”).
Afortunadament teníem una caseta (en un barri, el del SANT CRIST, encara sense urbanitzar) i feina pel meu pare; però vaig conèixer condicions molt precàries de companys, en barris com FATIMA o BARRAQUETES (recordo que sovint, els caps de setmana amb familiars i amics, s’anaven millorant els habitacles, amb molta col·laboració i il·lusió, com relata el documental).
Realment la història és molt reveladora, sovint desconeguda (per ocultació o tergiversació interessada dels fets més “negres” de la “pròpia història”). El seu coneixement ens podria ajudar a una major comprensió (entre els diversos orígens, identitats, religions, ideologies, status, etc. etc.), justícia i solidaritat. Massa somiar ??