Ho sap tothom. No fa gaire –el 13 de setembre del 2023, per ser exactes–, a Lampedusa, petita illa al sud d'Itàlia, arribaren de cop més de quatre mil persones, migrants. I l'endemà, dos mil cinc-centes més, segons les cròniques. Les insòlites imatges de la processó de les precàries embarcacions anomenades "pateres", les passaren tots els telediaris. Milers de persones i milers de drames, personals i intransferibles. Lampedusa amb uns set mil habitants no pot engolir-les. I això passa, cada dia, no només Lampedusa.

El fet ens ha portat a la memòria -tot i que han passat moltíssims anys- un sopar en un poble d'Andalusia. Hi viatjàvem sovint per feina. I aviat ens captivaren aquells poblets blancs, l'alegria de la gent, la seva proximitat i que fàcils esdevenien les converses amb les espurnes de gràcia i humor sempre. Terra acollidora i que ha estat migrant també.

Sopàvem a casa d'una família i les circumstàncies van fer que ens asseguessin al costat de qui era l'alcalde del poble. Home!, va dir-nos com a salutació, ets català, benvingut, conec una mica Barcelona, gran ciutat. I, de sobte, ens etziba una pregunta inesperada: Encara enraonen català, vostès? Ens va agafar a contrapeu i el nostre sí, sí... és la nostra llengua, no devia sortir prou convincent, sembla, perquè va afegir, és clar, és clar, després del castellà.

Declinarem entrar en explicacions que podien encetar polèmica. Érem els convidats de la casa amfitriona.
Per la tele donaven un partit de futbol de la selecció espanyola i tot i que baixaren el volum, era evident que de reüll la taula n'estava pendent. Mal dia per a la conversa. Així i tot, en un moment de brindis per l'amistat, li diguérem quasi a cau d'orella a l'alcalde. Escolta, pregunta per pregunta, fa temps que vinc per aquí com els teus amics t'han explicat en presentar-nos. Hi ha un fet que ens sorprèn i que voldria preguntar-te com a alcalde. Sou molt a la vora del Magreb i no es veu gent d'aquelles terres pels carrers ni a les feines, que ho fa?...

Va somriure amb murrieria l'alcalde. Ens va agafar pel braç i va dir: ara t'ho explico, però abans brindem una altra vegada. Em caus bé, però el que et diré, diré que no t'ho he dit mai. Vàrem brindar de nou tots a la taula. L'equip espanyol guanyava. Llavors va repetir-nos: El que et diré ara, diré que no t'ho he dit, d'acord? Mira, amic, quan en veiem i en localitzem algun, no perdem gaire el temps. Li faig comprar un bitllet de tren cap a Barcelona i li donem deu mil pessetes (vindrien a ser uns 60 euros dels euros que encara no existien), i li diem que allà trobarà feina. Problema resolt, somriu altra vegada.

Els comensals no han seguit massa de prop el que ens acabava de dir, distrets en altres converses i algun seguint la tele. Érem colla a la taula. Amic meu, català, va prosseguir, cal ser ràpid en les decisions i fer-les sense soroll. Sóc l'alcalde. Així soluciono problemes pels quals no estem preparats ni tenim recursos. Mira, escoles, serveis socials i sanitaris, convivència, habitatges, llengua... I va repetir encara: Em caus bé, però això que t'acabo de dir, diré que mai t'ho he dit, amic. I va aixecar de nou la copa de vi per brindar amb tots el que érem a la taula.

La visió de l'allau d'arribades a Lampedusa, ens ha portat a la quasi oblidada conversa amb un alcalde trempat del sud, murri o potser llest o simplement el típic viu insolidari. Qui ho sap!. Segur que a Lampedusa ni enlloc, no n'hi ha cap de preparat per a un problema que, des de fa anys i panys, demana solucions per la seva magnitud humana i dramàtica. Potser ningú les té, és clar, o potser és que no existeixen.