Un bon esmorzar és d'agrair sempre. No cal que sigui de forquilla, de cullera, o com se'n digui. N'hi ha prou que estigui ben fet i amb ganes i servit amb un somriure que no deixa de ser un convit a tornar al mateix lloc un altre dia.

El cafè del poble és un racó amable, un lloc de trobada, on la gent forastera i la del poble enraona i la conversa pot ser fàcil i fins i tot barrejar-se a vegades de taula a taula, que són a la vora una de l'altre.

Són plenes les taules. Uns hi són de pas o han vingut perquè els hi han dit que s'hi esmorza bé. S'expliquen, entre ells, el que han vist fa poca estona, els molts molins que donen voltes i voltes, els camps segarrencs que apunten verds encara tímids i el nítid dia que els ha permès veure les muntanyes llunyanes amb neu a les crestes.

Altres, són gent del poble o dels voltants, sense cap dubte, parlen de les seves coses, del camp, de l'aviram, de com es presenta la sembra, de les angúnies que provoca la sequera, de la feina del camp que mai s'acaba, de com ha anat la setmana, una més d'aquest hivern.

Un esmorzar sense mirar el rellotge pot ser un petit plaer de cap de setmana pels qui són ara a les taules. Es respira bonhomia. Hora d'assaborir amb calma el menjar i beure que s'anuncia a l'entrada.

A la cuina, baten els ous per fer les truites, o es preparen trossets de cansalada a la paella, o un llom a la planxa que algú ha demanat, o "si vol, li fem una altra cosa"... i potser perquè, com sovint passa, s'acumula la feina a la mateixa hora, serveixen les begudes i uns petits entrants deliciosos per fer més curta l'espera i, de fet, fan també més càlid l'ambient de l'estança.

Raconet amable el del cafè del poble de Montmaneu. El matí és també agradable en tot el poble, quiet molt quiet en aquesta hora. Gairebé cada casa, cada porta, té un nom en una rajola que la identifica i que va més enllà del número obligat per les normes. Hi llegim, Cal Carulla, cal Ros, ca la Clara, cal Sabater, ca l'Emília, cal Sant, cal Toni, cal Roc, cal Pau, cal Jeroni, ca l'Esteve..., entre d'altres. I ens sembla que és una manera de sentir la gent més propera, sense conèixer-la. En cada nom, hi ha al darrere, segurament, la dimensió humana que només pot donar un poble.

La petita història de cada casa que saben, sobretot, la gent de Montmaneu que hi viu i s'estima el poble des de sempre.

Pocs carrers, una església tancada com tancades són des de fa temps moltes esglésies, i l'aire fred de gener. Gairebé ningú pel carrer. Una àvia escombra a la porta i dona el bon dia i la poquíssima gent que es creua regala també un bon dia al foraster que hi vagareja.

Al costat de la font, una parella d'avis de pedra -homenatge i símbol als avantpassats i als vells del poble- miren incansables i entranyables als forans que arriben. No gaire més enllà, dos gatets prenen el sol al banc de la placeta.

Mentrestant, al cafè del poble la gent encara hi esmorza i parla, sembla, sense cap pressa. A fora, el silenci d'un mig matí de dissabte. Fumegen algunes xemeneies. Estampa d'hivern a Montmaneu.