No hi ha remei, sembla. Continua l'espectacle de sempre que ni la pandèmia ha pogut erradicar. La política com a impur aparador de cara a la galeria, com a esperpent més que com a exercici responsable. Per riure si no fos que embolcalla drames personals i col·lectius de ciutadans o súbdits que ho pateixen sense poder fer-hi res.

Per sort, hi ha encara imatges que poden ser com bufetades i que regalen lliçons. Sobretot, si es volen aprendre, és clar, cosa difícil on ningú mai dimiteix per molt nefasta que sigui la gestió pública. Una fotografia, almenys, hauria de figurar en les parets de les sales de reunió dels governs que s'autoproclamen de democràcia plena i tenen, de fet, una guàrdia pretoriana vestida amb toga negra.

A molts, potser, els cauria la cara de vergonya veure la de fa uns mesos -març del 2021- del primer ministre d'Holanda, Mark Rutte, sortint en bicicleta del Palau de la reina després de presentar la seva dimissió i la de tot el govern. Es va parlar d'escàndol perquè la mala gestió va afectar milers de famílies amb pocs recursos. Potser, qui sap, es podria establir una certa similitud o paral·lelisme amb l'ensarronada d'aquí en els serveis bàsics de l'electricitat, gas, aigua i bancaris.

Mark Rutte surt en bicicleta sense cotxe oficial ni xòfer ni guardaespatlles. No hi ha la policia fent-li cordons de seguretat ni tampoc brigades armades en actituds desafiants, per si de cas. Res de la parafernàlia a la qual ens han acostumat a veure com una cosa normal i necessària. El posat greu del primer ministre a passar en bicicleta per la porta de sortida amb bufanda, abric i guants -l'hivern és fred al nord- només té la companyia dels periodistes que recullen la imatge. La impagable imatge.

La lliçó de senzillesa és el primer que se'n desprèn. Sol, i en bicicleta, donant la cara com a líder del govern que dimiteix en bloc. La lliçó de responsabilitat hi queda també reflectida de manera diàfana. Ho hem fet malament i com a primer ministre en sóc el primer responsable. N'assumeixo les conseqüències. Extraordinari. Una tercera lliçó podria ser la normalitat de la renúncia, de la dimissió, en un país avançat i democràtic. Tothom pot cometre errors. Es tracta, senzillament, de no eludir-ho amb excuses i derivar la culpa als altres, pràctica, com se sap, molt utilitzada no cal precisar on, al sud d'Europa.

N'hi ha més de lliçons. El primer ministre no destitueix ningú. Si tots ho hem fet malament toca a tot el govern plegar i presentar la dimissió en bloc. Segur que moltes més lectures s'hi poden fer encara que és difícil que les societats corrompudes valorin tot allò que el gest del qual era primer ministre d'Holanda té de confessió i d'humilitat.

Tot, és clar, es pot mirar de lluny i dir -és una bona excusa- que es tracta d'una altra cultura, d'una altra manera de veure la política i les coses. I tanmateix es pot apropar el focus i aprendre del gest d'honestedat del polític holandès perquè pugui ser un exemple a tanta gent deshonesta que s'arrecera a la política no pas com a servei als altres, sinó en únic i propi benefici.

Una imatge pot fer molt mal -una bufetada- o molt bé -mil lliçons- si no poguessin evitar de mirar-la. Només podrien fer-ho tancant els ulls, com molts fan, perquè les seves prioritats són aferrar-se als càrrecs esperant, de manera visible i sense gens de vergonya, la porta giratòria.