Dilluns, 13/9/2021
2909 lectures

La noia de la cadira de rodes

Cent mil, dues-centes mil, tres-centes mil... El nombre de persones, tot i ser important, no era el més essencial de la tarda de l'onze de setembre del 2021 a Barcelona.

Hi havia més coses. Sobretot, retrobar-se al carrer, tornar a ser el poble que reclama democràticament allò que vol ser i no li deixen ni tan sols votar. La manifestació era, una vegada més, un crit pacífic a favor de la independència mentre un helicòpter sobrevolava tota l'estona o estàtic a vegades amb un núvol blanc al darrere, com un ocell negre amb ulls d'espia.

La gent, però, amb banderes i pancartes de tota mena, la gran majoria amb mascareta, carrer avall omplint-lo de banda a banda. Una mica més exaltada quan passaven per davant d'un edifici sinistre que amaga els crits ofegats de tant dolor i tortura que ressonaran sempre en aquell immoble.

I al davant mateix, a l'altre cantó de la via -era una mica més de mitja tarda-, mig amagats i recargolats a terra per no fer-se tan visibles als ulls de la gent, una vintena de joves encaputxats, vestits tots de negre, esperant potser les ordres -de qui?...- per començar la gresca. Trist presagi ple d'interrogants també negres.

La gernació tranquil·la continua la caminada i gairebé no se n'adona. La manifestació és festiva com sempre, però és clar que hi ha gent enfadada, gent molt emprenyada per tot el que passa i costa d'entendre encara que sentien que la tarda els reclamava.

Hi havia l'avi de cent anys fets que vol veure, sospirava, la república abans d'anar-se'n i la gent l'aplaudia i el deixava passar amb el seu cartellet a la mà, mentre ell emocionat donava les gràcies.

Hi havia jovenalla alegre que, sense saber-ho, eren la gran esperança de la tarda, involucrats en el camí que potser per algú just començava. Hi havia més d'una àvia en crosses i somrients en cada pas que donaven. I una parella d'estrangers en un balcó, ballant i fent voleiar l'estelada, ignorant, segurament, perquè ballaven ni quin significat tenia la bandera ni la mateixa tarda.

Dansaven feliços al so dels tambors i la gent els saludava contenta. Hi havia un expresident barrejat entre la gent i al qui tothom volia acostar-s'hi i donar-li la mà potser perquè a vegades fou incomprès i tanmateix era valent i noble. Hi havia criatures en cotxets empesos per pares i mares joves. I hi havia també, mig amagada per la gernació, la imatge impressionant i captivadora d'una noia en cadira de rodes, amb una felicitat encomanadissa tractant de seguir, des de la seva invalidesa, el ritme de les cançons, dels crits i de les músiques que sortien de la multitud.

Desprenia simpatia i una energia més contagiosa, per sort, que la mateixa pandèmia. Hora de comunió màgica. Tarda de setembre d'una festa compartida i irrenunciable. Ens tornàvem a retrobar al bell mig del carrer i entre la cridòria, la gent reclamava passos endavant i cap enrere.

Hi era tothom qui volia ser-hi i per això érem molts, moltíssims, malgrat els presagis, malgrat els foscos interessos, malgrat saber que les portades de l'endemà ja estaven escrites i dirien que això es desinflava. Prou ho volen des de fa anys amb tota mena d'insults i odis i mentides una darrera l'altre i ara, a més, amb una repressió desfermada sense gens de vergonya.

Però, hi érem. Hi som. Hi serem. Tots els 11 de setembre i sempre que faci falta.

Altres articles de Carles Maria Balsells

4 Comentaris

A

AV

Santa Margarida de Montbui

15 de setembre 2021.17:14h

Respondre

Invalidesa? Perdona?

M

Manel i Assumpció

Igualada

14 de setembre 2021.13:13h

Respondre

Una descripció molt emotiva i acurada d’un altre 11 de setembre de contínua reivindicació, explicada amb molt detall.

Seguim caminant sense parar i FENT ... Llegir més CAMÍ.

Gràcies Carles M., de nou pels teus escrits.

Manel i Assumpció

C

Carles

Igualada

14 de setembre 2021.10:58h

Respondre

Carles, encara que resulti repetitiu, no puc, ni vull evitar fer el comentari que em provoquen els teus articles. Un altra 10.

R

Roser Rubí Llansana

Igualada

13 de setembre 2021.15:40h

Respondre

Carles M. gràcies per la teva descripció d’una Diada i uns fets que m’hagués agradat viure i per circumstàncies no va poder ser.
Segurament, de ser-hi, la meva descripció hauria sigut... Llegir més similar a la teva i els sentiments els mateixos. Seguim caminant!!!
Un cop més gràcies.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.