Vostè, creu en les ànimes? Ens ho pregunta de manera inesperada en veure que miràvem com arranjava el nínxol. Sembla que no està convençuda de com li queden les roses i les retoca una vegada i una altra, la bona dona. A la làpida, l'edat escrita és d'un noi jove. És el meu fill, va morir d'accident, deixa anar en veu baixa. Es diria que mentre mira la fotografia i torna a moure el gerret de les flors, resa i amaga una llàgrima al cor. Vostè, creu en les ànimes?

Últim dia d'octubre. Enguany, moltes fulles dels arbres verdegen encara. I els dies de tardor són de primavera i tenen hores xafogoses. Queden llunyanes les boires i els primers freds de molts anys enrera, en aquests dies.

Hi ha més persones al cementiri endreçant els nínxols en una antiga i humà costum que es conserva amb sentiments personals i que cadascú sap perquè són intransferibles i profunds.
Tots Sants -u de novembre- ha pres des de fa anys el paper del dia dels difunts. El cementiri és ple de gent a l'hora del migdia. També de flors de tota mena -liliums, dàlies, crisantems, ciclàmens fins a les roses i els humils pensaments- en un dia de memòria i de records i de caminar lent pels carrerons ara mirant un nínxol, ara llegint una làpida, ara deturant-se davant d'una tomba. I d'un temps ençà, també una mirada per l'espai de les urnes amb les cendres i la breu i serena visita al recinte dels que, quan érem nens, ens deien que era el cementiri dels pobres.

Potser és per l'edat, però els comiats han estat nombrosos i dolorosos aquests darrers anys i per això ens aturem més que altres vegades en caminar pel vell cementiri perquè hem perdut el compte de les cerimònies de l'últim adéu a les que hem assistit des de la pandèmia.

Aquest matí, sense gens de pressa, com tanta gent, pauses sovintejades. Aquí l'amic estimat, aquí l'altre, i més enllà l'altre, i tants en aquest període que ha marcat tantes llars i famílies. Resseguim els noms de gent coneguda, mirem les fotografies. No oblidem el pensament sempre emocionat pel pare, la mare, el germà o la germana i pels que eren d'una família extensa i no hi són. Mentrestant, alguns ocells, des de les branques, canten a la vida.

Les tres roses que va posar la bona persona al seu fill es conserven esplèndides. Són per un noi desconegut a qui la mare plora i plorarà per sempre, per fora i per dintre, perquè creu en les ànimes. I la del seu fill la sent viva.

Migdia de Tots Sants. Hora de records més que no pas de nostàlgia. Temps d'agraïment també per les amistats d'anys o de sempre i per haver compartit complicitats i trossets de camí de la vida. La memòria és una manera també d'agraïment i d'estimació a la vegada. Sempre hi ha persones, sortosament, que deixen rastre i hi ha petjades que no es marceixen

El dia és a estones rúfol i la gent fem, potser sense saber-ho, cadascú, un inventari d'absències.

I acomplim la vella dita que ningú no es mor del tot, mentre hi hagi algú que el recordi.

Era un matí de silenci, però, al cementiri, lloc sagrat pel que representa de vida i de pau eterna, quan una mare que col·locava tres roses pel seu fill, va preguntar: Vostè, creu en les ànimes?