Dijous, 5/10/2023
1978 lectures

D'històries d'amor n'hi pot haver tantes com parelles o persones. El món n'és ple, per sort. I hi ha ciutats que semblen fetes per viure aquests moments. París és un d'aquests llocs.

Al barri de Marais, l'instant va ser més aviat breu, es diria que gairebé fugaç, però ens va semblar preciós per la seva espontaneïtat. Era cap al tard d'un dia de finals de setembre. Bon temps encara, potser un pel melangiós. Els capvespres de París ja ho tenen això. Les taules dels restaurants s'anaven omplint, moltes al carrer, sota les portalades de la plaça. París. Tot és possible i segons la mirada tot pot ser fascinant també.

No era una parella jove. L'edat, però, és el que menys importa. Caminaven un agafat a l'altre per la plaça Vosgues i mirant-se els ulls a estones i en altres regalant-se un petó amorós.

Un noi, arrepenjat a la paret, demanava unes monedes per poder sopar alguna cosa aquell vespre. Això deia i semblava sincer. Va veure apropar-se a la parella, va deixar de pidolar i just quan passen pel seu davant, inesperadament, exclama: Voilà, les amoureux!... Mireu els enamorats. Ens va cridar l'atenció per la manera de dir-ho. Una manera neta, lluminosa, tendre.

La tarda s'acolorí de sobte amb un altre contrallum. El noi, sense que la parella aparentment en fes gaire cas, o potser ni s'adonaren que l'exclamació anava per a ells, es posà a cantar. Jurariem que el noi improvisava. La parella, llavors sí, se'l miraren i somrigueren perquè el noi tenia una veu bonica i cantava bé. Era clar que la cançó anava per l'home i la dona en edat de maduresa que seguien pausadament el seu caminar d'amants. Una cançoneta que més o menys venia a dir: Mireu els enamorats / com caminen tots dos / pels carrers de París / els omplen de somriures / de dolces mirades / i es parlen amb els ulls / i els tendres petons.

Absents, o potser no, de la màgia de l'instant -portaven la felicitat a dintre, això era visible- ningú sap si la parella va entendre els mots que el noi somrient els hi dedicava. Van continuar caminant, allunyant-se de les paraules. Es va sentir encara com el noi exclamava una altra vegada. Voilà les amoureux!... Aleshores, assenyalant-los ens va mirar amb complicitat i va tornar a somriure sense dir res més, fascinat, semblava, per la imatge de la parella.

Després d'això, pot dir algú que París no és una ciutat de sorpreses i amb un encís especial? Final setembre i el Sena lluïa a la vora la seva atracció. Declinava amb mandra la tarda i el cel de París agafava el color més bonic de tots els seus bonics colors. Una vegada més era evident, que la felicitat pot ser en les coses menudes. En els instants breus. I en el rastre de tres paraules també. Voilà les amoureux!.

Ens va semblar que tot plegat era un cant a l'amor i a la bellesa. Potser milers de parelles s'agafaven les mans i s'estimaven en aquella mateixa hora pels carrers de París i del món sencer. Dues persones enamorades i un noi que se n'adona i els canta de manera improvisada.

Ens venia a dir i ens recordava als passants anònims que si veiem enamorats, sigui on sigui, no en mirem l'edat. El noi que demanava per poder sopar, havia fet de la cançoneta una mena de súplica també: mireu-los sempre amb tendresa.
La vida arreu té balades, moments captivadors -i potser a París més- de gent enamorada que passeja pels carrers. Mireu els enamorats. I envegeu-los sempre. Voilà, les amoureux!

6 Comentaris

P

Pep

Igualada

11 d'octubre 2023.07:16h

Respondre

La place des Vosgues. Dels millors llocs de Paris !! Al final va sopar quelcom calent el noi però??

A

Antoni Morros Castelltort

Igualada

7 d'octubre 2023.13:01h

Respondre

Visca la tendresa!! Voilà les amoureux!! Bonic el teu article. Com sempre.

P

Pep Mas Planell

Igualada

6 d'octubre 2023.11:15h

Respondre

Gràcies, per aquesta pinzellada de color, no tot és en blanc i negre.

M

Manel i Assumpció

Igualada

6 d'octubre 2023.10:37h

Respondre

Moltes vegades anem tant de pressa per la vida que no ens anadonem d’aquests petits detalls que segurament com deia aquell, una cosa és mirar i l’altre veure-hi, si ... Llegir més ens hi fixéssim al llarg del nostre fer diari en vauríem alguns de semblants.

Tu saps veure, per poder-nos narrar aquests relats entomits de tanta tendresa que fruÏm llegint-los.

Nosaltres tambè Carles M. diem en majúscules, com si ho haguéssim viscut al teu costat per la manera tant
explícita i romàntica que ens ho has descrit ”VOILÀ LES AMOUREUX ! . . . ”.

B

Bayona

Vallbona d'Anoia

5 d'octubre 2023.18:25h

Respondre

Transportada al lloc, revivint en cada descripsio tot el que Paris em fà sentir. ...els petits detalls, si els retens, fan que puguis sentir-te especialment feliç....Gràcies.

S

Salvador Balcells

Igualada

5 d'octubre 2023.16:07h

Respondre

Bon article, jo també ho he viscut. ????

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.