Divendres, 19/2/2021
1837 lectures

Love Story amb mascareta i hijab

Ni un virus, ni res, no pot parar les ganes de viure de la gent jove. És una llei universal no escrita. I per molt que ho intentin, cap tribunal ni cap poder polític té dret a prohibir-ho ni amb l'excusa d'una pandèmia.

L'evidència, una més, una de tantes, en una placeta de la petita ciutat a mig matí d'un dia de febrer. Fa fred i cal abrigar-se. El banc de la placa, sota els arbres, és buit en aquesta hora i així i tot els separa, ell en un cantó i ella a l'altre. Poquíssima gent pel carrer. La font antiga de la vora no raja. Fa molts anys que ningú no hi va a buscar aigua.

La noia, que podria dir-se Fàtima o qualsevol altre nom, convida al noi, que podria dir-se Omar o qualsevol altre nom, a seure al banc. Acaben de trobar-se, sembla, de manera discreta perquè tots dos són molt joves i se'ls veu amb aquella inseguretat de quan alguna cosa comença. Ella, abric humil, se'l mira i l'hi somriu. També ell, jaqueta i bufanda, l'hi somriu. Parlen algunes paraules en la seva llengua. I allarguen l'estona al banc barrejant-hi silencis tots dos i amb la mascareta posada. Pell bruna ell, pell bruna ella. I ella, a més amb el mocador, el hijab, al cap.

S'enraonen també amb la mirada dels ulls negres d'ella i els negres ulls d'ell. L'escena és feta de gestos tímids i no gosen, es diria, apropar-se massa, l'un a l'altre.

Ella que es podria dir Fàtima o qualsevol altre nom, es treu la mascareta i se li dibuixa nítid el somriure de contenta en unes dents blanques. Ell, que podria dir-se Omar o qualsevol altre nom, s'enretira també la mascareta. Com si no volguessin, a poc a poc s'acosten les mans i s'entrellacen els dits sense dir-se cap paraula. I tanmateix, es diuen coses.

No es fan cap petó com segurament els hi demana el cor a tots dos. Una estona només amb les mans agafades i el silenci i les mirades per llenguatge. Preciosa estampa.

S'alcen del banc i caminen l'un al costat de l'altre amb la mascareta posada, carrer amunt. I no gaire més enllà, se separen fent-se amb la mà un gest tímid, un adéu insinuat com només les tendres parelles saben donar-se.

Potser era una trobada furtiva, d'amagat dels grans. En tenia tota la cara. Potser amb la mirada i en les paraules que s'havien dit hi havia promeses dissimulades per emprendre un dia, junts, un camí més llarg que el breu que han fet ara. Són lluny de la seva terra, dels seus paisatges, de la nostàlgia que com a joves tan joves segurament no saben què és encara.

Per a ella, que podria dir-se Fàtima o qualsevol altre nom i per a ell, que es podria dir Omar o qualsevol altre nom, la vida pot haver començat de color rosa en un petit banc d'una plaça petita d'una petita ciutat. I en una terra diferent de la seva, però que saben acollidora i respectuosa amb els que arriben de fora per buscar un futur que diuen que a casa seva no troben.

Una terra on ningú els diria res si es fessin un petó al banc d'una placeta amb arbres i una font antiga, a la vora.

No els dirien res i la gent segurament somriuria. La il·lusió i la felicitat també s'encomanen.

2 Comentaris

M

Miquel Segura

Igualada

22 de febrer 2021.23:40h

Respondre

Un cop més la força de la paraula de l’amic Carles Mª describint un moment de bellesa i tendresa protagonitzada per dos joves en una petita plaça d’un petit país de gent acollidora.

C

Carles Domenec Huddlestone

IGUALADA

20 de febrer 2021.08:38h

Respondre

La tendresa senzilla d’ en Carles Mº.

UIn cop mes, et felicito, amic.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.