Divendres, 30/9/2022
2022 lectures

Ni oblidat, ni intranscendent

És una estampa de tardor bonica veure'ls, moltes tardes, agafats de la mà passeig avall fent la caminada diària que els ha recomanat el metge. Saben que són, també, a la tardor de la vida. Cabells blancs, pas pausat, fulles que comencen a caure lentament dels arbres i l'última llum de la tarda tan diferent de fan uns dies.

Cada temps és una etapa. Es miren menys als ulls que quan eren joves i no es cansaven de mirar-se. I, tanmateix, senten encara l'amor que es van prometre fa tants i tants anys.
Més d'una vegada, en aquestes passejades, pensen en el camí fet. Els fills. Els nets. La família. Els amics. La feina que ha quedat enrere. La vida que somniaven viure junts. Però el temps no torna. El temps només passa. I passa de pressa.

Van posar-se a treballar molt joves tots dos. Catorze anys tenien perquè així es feia llavors i no era tampoc cap crim com sembla que seria ara. Calia ajudar a casa i als pares que treballaven moltíssimes hores.

Repressió policial de la policia espanyola contra els veïns de Sant Martí Sesgueioles l'u d'octubre de 2017 (Stan de Zoysa) Avui, passeig avall, evoquen i s'expliquen que fa ja cinc anys d'aquell u d'octubre del 2017. Sembla lluny i sembla ahir. Van matinar com tanta gent va fer-ho per anar a l'escola on era previst dipositar el vot en el referèndum. No han oblidat aquell dia. La il·lusió i els nervis depassaven les mateixes expectatives. I recorden la germanor i la solidaritat d'aquella hora encara fosca del matí amb gent que anava arribant i feien, tots plegats, una llarga cua i una pinya. Corrien ja notícies que no eren bones notícies. La inquietud es feia palesa en les mirades còmplices. Així i tot, la gent somreia esperançada. Hi havia convicció que es defensaria l'acte de votar fins allà on fos possible. Anava arribant gent i més gent. Moltíssima gent. I entre la gernació, una àvia en cadira de rodes. Una velleta amb esperit jove, es notava. Tothom es va apartar convidant-la a passar al davant de la filera i que pogués ser de les primeres a dipositar la papereta que amb tanta il·lusió portava a la mà i ensenyava. No, no patiu, vinc disposada a quedar-me tot el temps que faci falta... Avui, tots som necessaris. Fins i tot les que anem en cadires de rodes, va dir amb un somriure. Recorden com es van emocionar amb aquelles paraules i com l'hora de cop es va fer tendra i ferma alhora. Recorden que la gent es va sentir més disposada a defensar el dret a votar que uns altres per la força volien negar-los-hi.

Cada vot dipositat va ser una petita victòria. Cada papereta era una convicció i una fermesa. Cada aplaudiment, una empenta. Un poble lluitava pacíficament –només urnes i paperetes, res més– per la seva llibertat, per la seva independència. La repressió i la violència havia començat i es temia que pogués passar tot. Les notícies corrien de boca a orella.

Aquesta tarda, cinc anys després, ho recorden i es diuen un a l'altre que ho tornarien a fer, sobretot, pels seus fillsi pels seus nets.

Hi ha dies que queden escrits per sempre en les històries personals i en la dels pobles. I per això, l'u d'octubre, cinc anys després, van a Barcelona a dir i manifestar que hi ha drets inalienables que no haurien de fer por a ningú que es digui demòcrata. Com votar en un referèndum, sense por de ser apallissat.

Ni oblidat, ni intranscendent, aquell u d'octubre del 2017.

2 Comentaris

J

Joan Borràs Sánchez

Igualada

5 d'octubre 2022.05:10h

Respondre

Excel·lent article. Fets importants i emocions humanes autèntiques. Molt ben explicat. Cal seguir el camí cap a la llibertat. Si, la llibertat, d’expressió i de projecte de societat. Els... Llegir més polítics? Com els vins. Anyades bones, anyades regulars... ara tot tèrbol, aspre i amb regust poc seductor... cal esforçar-se per millorar el producte!

T

Toni Miranda

S.M.Tous

30 de setembre 2022.14:46h

Respondre

Tots els que vam ser-hi ho recordarem tota la vida. Els votants i els que ens van atacar per fer-nos callar.
Per tant, ni oblidem ni perdonem. I, pacíficament, ho tornarem a fer tantes vegades com... Llegir més sigui necessari.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.