Cap nit no és mai igual a una altra. Tampoc la d'aquell Cap d'Any que va ser una nit de clares clarors a Montserrat i les llumenetes dels pobles s'albiraven netes i evocadores mentre les roques deixaven entreveure la seva força en una nit d'ombres màgiques.

Ens ha vingut a la memòria el fet minúscul que ara, en aquest Cap d'Any del 2021, no hauria estat possible, per la pandèmia que ens ho prohibeix gairebé tot i ens fa quedar hores i dies a casa.

La litúrgia omplia el temple de càntics. També de paraules, i d'un so de trompeta que transportava i de pregàries dels fidels, la gran majoria amb cabells blancs i amb bufandes per abrigar-se. Han pujat a la muntanya, tot i que fa molt fred. Són als primers bancs de l'església i miren enlaire i potser demanen a la "Moreneta" que els doni un any ple de benaurances o només de salut, que és allò que es demana quan els anys simplifiquen els desitjos.

Canten els monjos perquè els escolans fan vacances. Missa lenta. L'any vell s'escola. Li queden pocs minuts de vida perquè el rellotge implacable anuncia ja la imminència d'un any nou que sempre es vol millor que el que acaba. El pas d'un any a l'altre és, ben mirat, un instant i cadascú el celebra a la seva manera. A tot arreu, en aquesta mateixa hora, predominen els brindis, els crits segurament, els bons desitjos, una alegria real o postissa. Tant se val. La tradició ho acull tot aquesta nit.

Aquí, a la gran església del monestir, la pau es dona amb somriures i encaixades i es convida als presents a fer la simbòlica adoració. La filera cap a l'altar avança pausadament. El capellà ofereix la figureta d'un Nen Jesús als que volen besar-la, o només mirar-la de prop.

Un matrimoni espera que tothom hagi passat per posar-se a la cua de la filera amb el noi impossibilitat en cadira de rodes. El noi, visiblement, és un malalt profund. El pare i la mare empenyen la cadira fins a la vora de l'altar. És una imatge que remou, que trenca sense voler la placidesa de l'acte religiós. Una imatge trista. Humana i colpidora pel dolor que transmet.

El noi, empès pels pares, arriba davant de l'oficiant que li apropa la figureta. No és clar que el noi se n'adoni. I en aquest breu i precís moment, un dels monjos que és més enllà, assegut amb altres monjos, s'aixeca i es dirigeix sense pressa al noi de la cadira de rodes i li fa un petó al front.

Un petó com a signe d'amor fratern, com a demostració, pot ser que tot allò que es predicava feia una estona amb boniques paraules podia traduir-se en un gest concret. Un petó. Un petó pel més feble dels que la nit de Cap d'Any aplegava el temple.

Va ser un gest, només un gest, clarament espontani. Però aquell petó va donar sentit a totes les paraules dels monjos i dels fidels, i a les pregàries, i als cants, i a la mateixa nit.

Aquell petó diferent, a la mitjanit de Cap d'Any al temple, va ser el gest més profund. Més profund, potser, que totes les pregàries juntes.