Feia temps, amb això de la pandèmia, que no escoltàvem ni vèiem ballar sardanes.

El migdia de Sant Jordi, tan estrany amb núvols blancs, grisos i negres, de pluja que no és pluja, i de ruixades amb la mirada del sol entre clarianes a estones, ens retorna l'estampa festiva de les rotllanes i de la cobla tocant.

Sardanes al costat de roses, llibres i petons, com algú ha dit per resumir el dia de Sant Jordi a casa nostra. Tan cert. Sant Jordi, potser la diada més bella d'aquesta terra.

Hi ha gent a la gran plaça. Caminar lent, mirar i remirar portades de llibres, triar la rosa i de tant en tant, sobretot en les parelles joves, algun petó perquè el dia el demana. No hi falten les paradetes de tota mena, algunes plenes de treballs pacients que esperen vendre per ajudar a l'associació a què pertanyen, d'altres plenes d'il·lusions i generositat i de serveis i oferiments d'ajuda i també hi són les que aspiren al proselitisme. No hi falten les de caràcter polític arrecerades sempre als llocs on hi ha afluència de públic.

Hi havia ganes de recuperar el dia. Es nota de manera visible. Ha sortit una colla de caramellaires a alegrar encara més el matí festiu. Cants de joia que comparteix la gent que passa i s'atura a escoltar-los i els aplaudeix quan acaben l'actuació coral.

A la plaça, s'omplen a poc a poc les taules perquè el migdia d'un sant Jordi recuperat convida al vermut, a la cervesa o el que sigui amb les patates i olives de sempre, per passar més bé l'estona. La gent passeja i els menuts corren a la vora de pares i mares joves.

El flabiol i el tamborí anuncien una nova sardana. La rotllana comença tímida. De mica en mica s'hi afegeixen persones fins a fer la gran compartint-la. Puntegen bé la majoria, d'altres segueixen les passes. Grandesa de la sardana que és oberta a tothom i demana, com a única exigència donar-se les mans mentre la tenora refila.

A la mateixa rotllana, com un símbol d'esperança, s'hi veuen avui tres generacions amb les mans agafades i enlaire, seguint el mateix ritme. L'avi que no perd el pas tot i els anys que segurament li pesen, al costat potser la seva filla o la jove que somriu i a l'altra mà, el net que sembla en ple aprenentatge. Junts el tres en una bonica imatge que segurament només pot donar-se quan tot plegat -roses, llibres, petons, sardanes i caramelles- esdevé una mena de miracle popular cada vegada més compartit, sembla, per gent de tot arreu amb la rosa -vermella, blanca, groga o de qualsevol color- a la mà per regalar-la a persones estimades. Ben mirat, un prodigi de convivència i una bufetada pels que prediquen, impúdicament, el contrari.

Els ruixats i el vent desagradable no fan res més que donar un punt de valor i resistència a la festa. La gent s'arrecera, esperant que pluja i ventada passin, per viure el Sant Jordi de sempre. Es recupera el dia que tothom estima en aquesta terra i en aquest país que alguns tant odien.
23 d'abril, roses, llibres i petons es regalen i es barregen al carrer i a la plaça amb sardanes i els cants de les caramelles encara. Ho espien també això aquells que tot ho espien?