Va pujar, com cada any, al monestir en la nit de Cap d'Any. Potser amb la fe una mica esquerdada per tants interrogants i dubtes. I es va quedar al darrer banc del temple. Les llums no li agraden i prefereix la penombra.

Pocs fidels i menys encara de joves. Cabells blancs sobretot. Ell tampoc és jove i porta la motxilla dels anys sense haver perdut del tot les creences heretades. I tanmateix, se sentia estrany aquesta vegada. Lectures, paraules, pregàries, cants i fins i tot l'homilia, ho percebia llunyà i crepuscular també.

Va seguir la cerimònia de la "vetlla per la pau" de la nit de Cap d'Any, al monestir de la muntanya venerada on la litúrgia és quasi sempre perfecte i li sembla profunda en aquesta nit i en aquesta hora per espiritual i humana.

Va escoltar les paraules. Va escoltar els càntics. Va escoltar les pregàries. Va escoltar l'homilia. Va veure l'encens a la vora de l'altar i els ciris com cremaven. I va pensar que era fill d'aquella cultura religiosa. Va pensar en els pares i en els avis. Va pensar en els fills i en els nets que havien esdevingut branques. I es va sentir, una vegada més, un cristià imperfecte mentre els pocs fidels entonaven "sigui la pau en nosaltres..." amb una veu apagada per les mascaretes.

Va escoltar també que el celebrant convidava a pregar per la pau del món, i s'iniciava una lletania pels diferents indrets del món en conflicte. Des de l'Afganistan a l'Amèrica Central, des de Bielorússia a Burundi, des de Burkina Fasso a Colòmbia, des del Congo a la península coreana, sense deixar-se Etiòpia, Iraq, el Líban, Líbia, Mali, Mèxic i Birmània. I Moçambic, Síria, Nigèria, Somàlia, Sudan, Ucraïna, Veneçuela, Iemen i fins i tot Terra Santa. Una repassada que volia ser exhaustiva, als diferents llocs del món amb problemes. No va poder evitar que li semblessin paraules massa fàcils, potser no buides, però, de fet, qui sap si per la llunyania, poc compromeses. Sobretot quan tant la vora, en aquesta terra de què en són un dels símbols, es pateix, amb signes visibles, repressió i té gent a l'exili. I aquest silenci o oblit li va fer mal.

Llavors, va pensar que la por dels monjos disfressada de prudència no era res més que un reflex de la por també d'un poble. Va tractar d'entendre i de comprendre, i no li era faci'l. Trobava a faltar la veu valenta i compromesa que havia sortit altres vegades del mateix monestir. I va sentir tristesa.

La nit estava a punt de donar l'entrada al nou any amb les dotze campanades. Poques vegades havia vist una nit sense lluna tan clara des d'aquella muntanya.

S'havia pregat per la pau al món en un món on la pau és difícil o impossible. Per un món on la por impera. La por que es pot disfressar de prudència també en un monestir que tantíssima gent respecta i estima. La mateixa por de tanta gent i de tants pobles.

La por, com a arma de tots els poders, sempre.