Divendres, 17/12/2021
2584 lectures

Un violinista a prop de la sorra

Temps de concerts. La música truca també a la porta per Nadal. Per què, però, mentre n'escoltàvem un, aquests dies, el pensament va fugir una estona i se'n va anar, sense voler o potser per contrast, a una d'aquestes nits tòrrides que l'estiu regala? Misteris de les melodies que a vegades transporten en el moment més insòlit.

Recordem la imatge que ens va sorprendre per la solitud que traspuava enmig de la gentada. Un noi toca el violí a la vora de la platja. Més enllà, tops manta i paradetes de quincalles i mil coses, algunes indesxifrables. La gent ha acabat de sopar i passeja nombrosa pel petit passeig del poble costaner. La remor de les converses lluita amb la remor de les onades. Sembla que ningú s'adoni de la presència solitària del jove violinista. L'atenció i les mirades són, sobretot, pels mòbils perquè els dies de vacances, ja se sap i ho diu tothom, són per desconnectar.

Música de violí al llindar de la platja. L'estampa és més aviat trista. Ningú es detura, ningú l'escolta. Tot té el seu moment i el seu espai, també la música excelsa -sigui Vivaldi, Mozart o Txaikovski ...- i potser els d'aquesta nit no són els més ben elegits. El noi interpreta clàssic. Es diria que només la lluna l'escolta i també les poques palmeres silencioses que té a la vora. Tota la resta l'ignora. D'entre la gernació de passants, que van amunt i avall, una nena crida, de sobte: Mama, dona'm un euro!... I quan el té, la menuda corre contenta a dipositar la moneda en la capseta del jove que, sense deixar de tocar, li somriu que és també una bonica manera de donar les gràcies. La nena se'l mira i somriu també. Uns instants només perquè els pares segueixen caminant i ha d'anar de pressa, si no vol perdre's enmig de la gentada. Aviat serà mitjanit.

Què déu pensar el músic mentre toca les notes que no són per a ningú i es barregen amb les onades que pentina la lluna o es perden, com un petit tresor, en la nit mediterrània? Absort en el pentagrama, i sense mirar-lo a vegades, somnia en el mestre Pau Casals que té el museu tan a tocar d'on ell toca? O potser ni el coneix, ni sap de la seva existència i menys encara el que el seu nom significa per aquest poble i per aquesta terra?

Enllaça una peça darrera l'altre amb breus pauses. No mira la gent que passa mentre acaricia les cordes i amb l'arquet fa giragonses. De tant en tant, se li escapa un somriure si algú li deixa caure una moneda i no sent que, no gaire més lluny, hi ha qui li fa la competència. És la musiqueta dels grills que surten a tocar només quan la xafogor colla.

Quan doni el seu concert sense públic per acabat, comptarà les poques o moltes monedes de la seva capseta. El seu dring serà, segurament, la nota final i les onades seguiran tota la nit, incansables, esperant que el sol del matí vingui a saludar-les de nou com cada dia.

I demà quan torni a fosquejar, qui sap si lluna i onades enyoraran el jove violinista que a prop de la sorra tocava una melodia darrere l'altre. Quants camins d'artistes comencen d'aquesta manera, enmig de la indiferència i el sorollet d'una moneda!...

El concert que escoltàvem al teatre acaba i el públic aplaudeix amb ganes les interpretacions esplèndides. Quin contrast amb el violinista de la platja! Només la lluna el mirava. Ara, els carrers són plens de llumenetes, d'arbres guarnits i l'esperit és un altre. Més fratern. De Nadal.


Altres articles de Carles Maria Balsells

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.