Dijous, 25/11/2021
673 lectures

Un petó de cine

De cop i volta, a la taula del costat, la nit de tardor esclata amb una alegria jove. La dotzena de nois i noies que celebren la castanyada, es posen a cantar la cançoneta de l'aniversari feliç i, enmig de la cantada i la gresca, algú crida i demana un petó de cine. Un petó de cine a la noia que va amb la seva parella i que celebra l'aniversari. Tota la colla s'hi afegeix i coregen plegats, un petó! Un petó de cine!... Un petó! Un petó de cine, de cine!...

La gent que omple el local s'ho mira i somriu. És una alegria contagiosa. Des de les taules dels voltants, es brinda també, simbòlicament, per la parella que es besa perquè els amics els ho demanen.

La noia que celebra l'aniversari -tant se val si són divuit, vint anys o vint-i-quatre- riu i es mira el company amb una mirada còmplice. Voldria amagar la mica de vergonya per l'expectació aixecada i el petó no és un petó de cine ben bé, ho sap tothom, perquè és curt, de circumstàncies, un petó, de fet, mig obligat. Però un petó als llavis és sempre un petó bonic, encara que sigui enmig de les rialles de la colla i davant de tanta gent que els mira i rialleja també. Envejable joventut que fa de la nit una festa nova tot i ser tan antiga.

Al cap d'una estona, l'hora s'asserena i les converses tornen a les intimitats i confidències de cada taula. L'estiu no és tan lluny encara i tothom deu explicar-se les seves peripècies, potser els projectes o res d'això i només es comparteixen les angúnies d'una pandèmia que ha capgirat totes les coses i que no és passada com tothom voldria.

Mirem la colla de jovent. Estan absorts en converses de grupets a la mateixa taula. Potser parlen d'estudis, de feina, d'amors d'estiu, del futur, de projectes, de somnis possibles i de somnis impossibles. El petó de cine de fa una estona -tan jovial i alegre- se l'ha emportat la boirina. La felicitat pot tenir també moments efímers.

Passat, present i futur plana en un mateix menjador, cadascú amb la seva colla. Es barreja la vida perquè la vida és, per sort, un aiguabarreig de convivències. Petons, petons de cine en una taula. En les altres, es parla tal vegada de les angúnies del dia a dia, de la canalla, dels pares que es fan grans. I en algunes, segurament, les converses s'omplen de records i de nostàlgies.

Volen cafès, alguna infusió?..., pregunta la cambrera. La sobretaula s'allarga i podria fer-se inacabable. A fora cauen les fulles d'una a una i el passeig es converteix lentament en una catifa daurada que encetarà el novembre. Demà Tots Sants.

De la nit, en quedarà la desdibuixada imatge d'un petó de cine. Un petó de cine com una exaltació de joventut que regalava complicitat i alegria. Que bé! Però un petó de cine té sempre un hàlit de representació, de comèdia. Millor els donats o robats però llargament compartits als llavis amb amor. Són més bells i els que es recorden sempre.

Altres articles de Carles Maria Balsells

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.