Noranta-quatre anys ell, el Fidel, vuitanta-nou ella, la Josefina, vellets, junts des d'en feia setanta. Setanta anys de vida compartida amb tot el que representa de dies de rosa i de dies grisos. De dies alegres i de dies amargament injustos. Setanta anys donen per tot perquè així és la vida.

I la sort -molts pensàvem que és una sort- ha volgut que morissin junts -un fet que no es dona gaire- en la mateixa habitació blanca de l'hospital Igualada on eren ingressats. Morir donant-se les mans. Si hi ha morts dolces i boniques, tal vegada aquesta en sigui una.

Dos vellets encarant el gran viatge després d'una llarga vida, juntes les mans i tancant els ulls, primer ell i poc després ella. És, segons com es miri, una mort perfecta. La que potser moltes parelles que s'estimen i s'han estimat tota la vida, desitjarien, si triar fos possible. Té un punt final d'història d'amor i tanca amb un alè de romàntic el camí que han compartit d'una llarga vida amb mil alegries i mil vicissituds -algunes de dolorosíssimes com la pèrdua de dos fills en edat jove- que deixen rastre i tristesa per sempre.

I tanmateix, amb els dos taüts al peu de l'altar, tots dos ben a la vora, haurien estat contents d'una mort com aquesta. Amb gent estimada i amiga acompanyant-los i "El cant dels ocells" i l'adagio d'Albinoni donant-los la benvinguda al temple. I aquest silenci fratern en una hora de respecte, plena de pensaments i records i o de pregàries íntimes.

Octubre s'acaba i les fulles cauen grogues com totes les fulles grogues de la vida. Noranta-quatre anys, ell. Vuitanta-nou, ella. En sortir de l'església, el vell xiprer i les oliveres de la placeta semblen mirar els dos taüts de fusta, l'un al costat de l'altre, en una estampa que té molt d'estampa tendra. Un sol de tardor dona també el condol com ho fa la gent en aquesta hora de llum encara no difusa.

Que lluny i borroses queden aquelles voltes al velòdrom del Xiperet, del Fidel dels anys joves, mentre el públic l'encoratjava i l'aplaudia, o les arribades a la Rambla després de molts quilòmetres de cursa ciclista. I que lluny també les hores lentes de la Josefina, les hores tan pacients de logopeda, durant anys i anys, ensenyant a vocalitzar una paraula, i una altra i una altra, i tantes com facin falta, amb un somriure dolç sempre com a premi en cada millora de la pronúncia.

Imatges, aquestes i tantes altres, lligades a la memòria de cadascú, mentre el mossèn feia un sermó de records, de consol i d'esperança.

El cementiri vell d'Igualada, els acollirà a tots dos, des d'avui. L'hora vol ser trista i és alhora joiosa perquè és un final tendre que molta gent potser voldria. Donant-se les mans de manera eterna.