La primera presidenta en els més de quaranta anys d'història del Club Bàsquet Igualada, mereix un aplaudiment entusiasta. Pel coratge i la valentia d'assumir la responsabilitat. I per ser la primera.

Una trentena d'equips federats, més de quatre-cents joves esportistes, amb una escoleta de bàsquet per a infants, i tot el que representa una entitat inserida en la societat igualadina i anoienca, tenen la continuïtat que semblava amenaçada.

Ha sortit un grup de persones per fer-se càrrec del vaixell que va a bona marxa de creuer i porta passat, present i futur com a bagatge. Viu bons moments i té una projecció reconeguda. El llibre "40 anys. Club Bàsquet Igualada. 1980-2020" n'és un excel·lent i minuciós testimoniatge.

Hauria estat una pena i un cop dur per aquesta ciutat on els camps i els pavellons no engoleixen tot el dinamisme que l'esport promou i que, entre altres coses, aspira a ser també una ciutat esportiva, que no hagués sortit un equip directiu per agafar la torxa del bàsquet.

No ha estat una decisió fàcil i és comprensible. La responsabilitat exigeix temps i dedicació, i sovint esdevé una feina que no es veu i que genera més critiques que aplaudiments. Per això, l'esport -i tants altres àmbits-, necessita gent generosa i valenta.

Ni que només fos per aquesta canalla que comencen a fer botar la pilota i a mirar enlaire cap a la cistella, per aquests nens i nenes que fan els seus primers partits de competició, per aquests adolescents que s'entrenen cada setmana per arribar al partit del dissabte o del diumenge en les millors condicions i per aquests adults que defensen amb passió i noblesa els colors de club, és d'agrair el pas.

O per aquests entrenadors i entrenadores que dediquen hores i hores a ensenyar-los els secrets de com jugar millor i els ajuden a aprendre les primeres fintes amb la pilota a les mans, a agafar rebots, a passar la pilota quan cal i a qui cal, a atrevir-se a llençar-la de tres i a entendre el perquè d'uns minuts a la banqueta, a escoltar els consells i les ordres, si convé. I a assimilar que l'esport és un joc, un joc només, que contribueix a la seva creixença personal. Perquè l'esport, qualsevol esport, pot ser i és una escola de formació.

Podrà continuar il·lusionant-se aquest jovent, noies i nois, en els somnis que tot esport desperta. Les victòries estimulen, les derrotes ensenyen, saber guanyar i saber perdre. El vessant humà és també un valor que s'inculca amb l'esforç. Imposar-se la constància i el sacrifici com a camí de millora, viure l'esperit de grup i d'equip. Respectar l'adversari i respectar la feina de l'àrbitre. I, per damunt de tot, conviure i teixir lligams d'amistat. Els somnis formen part d'aquesta època jove de la vida. I en paral·lel, a més, en cada desplaçament per jugar un partit, es comencen a conèixer i a descobrir pobles i paisatges, que és una manera també d'aprendre a estimar una terra i un país.

Més de quatre-cents joves esportistes i una massa social de familiars i amics que els segueixen, mereixen la continuïtat d'un gran projecte. I la primera presidenta i el seu equip directiu, aplaudiments i ànims.