Divendres, 6/5/2022
4333 lectures

La primera presidenta (d'un gran club)

La primera presidenta en els més de quaranta anys d'història del Club Bàsquet Igualada, mereix un aplaudiment entusiasta. Pel coratge i la valentia d'assumir la responsabilitat. I per ser la primera.

Una trentena d'equips federats, més de quatre-cents joves esportistes, amb una escoleta de bàsquet per a infants, i tot el que representa una entitat inserida en la societat igualadina i anoienca, tenen la continuïtat que semblava amenaçada.

Ha sortit un grup de persones per fer-se càrrec del vaixell que va a bona marxa de creuer i porta passat, present i futur com a bagatge. Viu bons moments i té una projecció reconeguda. El llibre "40 anys. Club Bàsquet Igualada. 1980-2020" n'és un excel·lent i minuciós testimoniatge.

Hauria estat una pena i un cop dur per aquesta ciutat on els camps i els pavellons no engoleixen tot el dinamisme que l'esport promou i que, entre altres coses, aspira a ser també una ciutat esportiva, que no hagués sortit un equip directiu per agafar la torxa del bàsquet.

No ha estat una decisió fàcil i és comprensible. La responsabilitat exigeix temps i dedicació, i sovint esdevé una feina que no es veu i que genera més critiques que aplaudiments. Per això, l'esport -i tants altres àmbits-, necessita gent generosa i valenta.

Ni que només fos per aquesta canalla que comencen a fer botar la pilota i a mirar enlaire cap a la cistella, per aquests nens i nenes que fan els seus primers partits de competició, per aquests adolescents que s'entrenen cada setmana per arribar al partit del dissabte o del diumenge en les millors condicions i per aquests adults que defensen amb passió i noblesa els colors de club, és d'agrair el pas.

O per aquests entrenadors i entrenadores que dediquen hores i hores a ensenyar-los els secrets de com jugar millor i els ajuden a aprendre les primeres fintes amb la pilota a les mans, a agafar rebots, a passar la pilota quan cal i a qui cal, a atrevir-se a llençar-la de tres i a entendre el perquè d'uns minuts a la banqueta, a escoltar els consells i les ordres, si convé. I a assimilar que l'esport és un joc, un joc només, que contribueix a la seva creixença personal. Perquè l'esport, qualsevol esport, pot ser i és una escola de formació.

Podrà continuar il·lusionant-se aquest jovent, noies i nois, en els somnis que tot esport desperta. Les victòries estimulen, les derrotes ensenyen, saber guanyar i saber perdre. El vessant humà és també un valor que s'inculca amb l'esforç. Imposar-se la constància i el sacrifici com a camí de millora, viure l'esperit de grup i d'equip. Respectar l'adversari i respectar la feina de l'àrbitre. I, per damunt de tot, conviure i teixir lligams d'amistat. Els somnis formen part d'aquesta època jove de la vida. I en paral·lel, a més, en cada desplaçament per jugar un partit, es comencen a conèixer i a descobrir pobles i paisatges, que és una manera també d'aprendre a estimar una terra i un país.

Més de quatre-cents joves esportistes i una massa social de familiars i amics que els segueixen, mereixen la continuïtat d'un gran projecte. I la primera presidenta i el seu equip directiu, aplaudiments i ànims.

2 Comentaris

D

David

Igualada

31 de maig 2022.14:20h

Respondre

Gran artícle.
Moltes gràcies per l’aportació Carles.

T

Teresa

Igualada

10 de maig 2022.14:43h

Respondre

No oblidem la presidenta del Club Atlètic Igualada ...

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.