A la mort no se l'espera. Ni a noranta-un anys. Però arriba sempre i et troba com et troba. Al Josep, segurament, pensant algun tema per escriure un nou escrit.

Al Josep Elias i Farrés, l'ha trobat, segur, amb la i.il·lusió de no parar d'escriure. Tenia moltes coses per dir i explicar encara! Les pàgines del diari eren part de la seva vida i on, de fet, projectava la bona persona que era. Escrivia i retallava diaris. Retallava diaris i escrivia.

El Josep Elias era, essencialment, un periodista. No hi feia res que al llarg de la vida hagués treballat professionalment en altres àmbits. Coneixent-lo, era clar que va ser només una circumstància necessària perquè s'ha de portar al pa casa i tirar endavant la família.

La seva vocació era escriure, escriure de tot, des de les petites coses ciutadanes, anècdotes a vegades, fins a articles, ressenyes sobre costums i folklore i temes d'història de la ciutat. L'obra, però, la seva gran obra, que el feia feliç en aquests darrers temps, ha estat el llibre "El Circ a Igualada" que és un recorregut minuciós per l'espectacle que l'havia enlluernat des de menut, com ell mateix sovint recordava, tot traspuant una joia especial per la seva publicació. "El circ a Igualada" és un llibre àgil, amè, ple d'imatges i referències que no deixa de ser, també, una part de la història d'aquesta Igualada que estimava.

La premsa local era la seva premsa. Va col·laborar sempre i de manera decidida on se'l demanava, però va ser en la llarga època de la revista setmanal "Vida...", puntal, anys i anys de mossèn Còdol, quan el seu esperit detallista va emergir en mils de ratlles publicades. Temps passat, però els escrits queden. A "La Veu" hi ha col·laborat quaranta anys, des del primer número, en un exemple de constància i dedicació generosa extraordinari.

El Josep deixa una empremta en el periodisme igualadí que el temps engrandirà.

Miler i milers de ratlles. Milers i milers d'hores escrivint i fent ciutadania. Delicat i afable sempre. Incapaç d'ofendre. Periodista nat. I periodista net. Persona admirable. Apassionat per la lletra escrita i impresa en el paper d'un diari o revista.

Els anys no perdonen ningú. Ho sabem, ho sap tothom. Però la seva pèrdua és una pèrdua sentida a la ciutat i especialment al món de la premsa i en tantes entitats on havia col·laborat.

Ens trucava sovint ara que ja pràcticament no sortia de casa. Parlàvem de tot. De temps passats, de temps presents, de temps futurs també. Perquè volia escriure molt encara i preguntava dades, recordava vivències, verificava fets. Una amistat de moltíssims anys –potser d'uns seixanta-cinc, ens diu ara la memòria– sempre amb respecte i profund afecte mutu. La coincidència en diferents etapes i en diferents mitjans van fer més fort el lligam de l'amistat.

Un igualadí que estimava Igualada profundament, fins i tot en les petites coses i anècdotes que li agradava reflectir, si era possible, sempre en lletra impresa.

Li hem dit adéu aquest matí de setembre a l'església gran de Santa Maria, plena de record i respecte. Plena de gent. Era una bona persona. El Josep Elias ha deixat d'escriure.