Cal explicar, a vegades, fets minúsculs que poden vorejar intimitats de persones? O és millor deixar-los soterrats en l'oblit i en el silenci? Delicadíssim dilema. Per un cantó, el perill d'entrar en terrenys sensibles. De l'altre, la conveniència de dir o d'insinuar, almenys, que al món hi ha molt més bona gent que no es pensa.

El saluda cada vegada que el veu. Ho fa sempre amb un somriure i aixeca la mà com només la gent bondadosa sap fer-ho. Avui, en veure'l passar, ha sortit del seu establiment i li ha dit que, amb això de la pandèmia, fa molt temps que no coincideixen i que està molt contenta de retrobar-lo.

És velleta i es mira la vida des d'aquest raconet de món amb la satisfacció de la feina feta. Ha treballat sempre, ha estalviat sempre, no s'ha queixat mai i sap el valor de cada cosa perquè ha estat només amb l'esforç i els anys que ha tirat endavant el negoci i la família que va arribar a aquesta terra i s'hi va sentir acollida com una més, des del primer dia.

Fa anys que el coneix i saluda el noi amb el mateix somriure i amb la mà enlaire, tendrament, per si no fos prou proper l'afecte que li demostra sempre. Avui, li ha preguntat que fa, com es troba, com passa aquesta pandèmia que ens fa tanta por als vells, ha afegit, i li confessa que pensa en ell, gairebé cada dia i més encara en aquests temps que les cases s'han convertit en torres de defensa plenes de pors i d'interrogants. Ella tampoc surt gaire, com molta gent gran i compleix les recomanacions. Es mou amb dificultat perquè els anys pesen i no perdonen i camina a poc a poc pel temor de caure.

El seu rostre s'il·lumina suaument quan li diu que se l'estima molt, al noi. Sap que ell també se l'estima i té sempre unes paraules amables per a ella. El temps ha teixit aquesta relació, feta d'afectes i veïnatge, que no es trenca per un virus.

Ara no et veig tant, però et tinc present cada dia, li assegura, i perquè ets fas estimar tant, des de fa molt temps et reso un parenostre cada vespre. Ho deixa anar amb el cor i amb una veu quasi imperceptible. Els ulls se li entelen i lluita perquè ningú no se n'adoni. Un parenostre cada dia. Ho ha dit amb un somriure, com una confessió que alleugereix potser a qui la fa i emociona a qui la rep per tan inesperada i tendra.

El migdia de maig té una clara llum de primavera. Els carrers van recuperant, es diria que sense cap pressa, la vida. Pocs vianants encara. Mares i avis amb infants que pleguen de l'escola en aquesta hora. La pandèmia dóna signes que va a la baixa i les mascaretes fan nosa.

Però, hi ha regals de bondat enmig del desastre. Fineses que són una mena de cant a la vida, com un salm d'estimació sincera i profunda. La balança del món s'equilibra amb aquests fets aparentment minúsculs. Un somriure, un gest amb la mà i un parenostre ignorat fins avui, que una velleta resa cada vespre per un noi feble a qui coneix i al qui estima.

La vida té dies inesperats, blancs, que una persona amb la pell arrugada pels anys pot, sense saber-ho, omplir d'esperança.