Dijous, 22/4/2021
2025 lectures

Enamorar-se no és pecat

Dies de primavera, temps de petons i de roses. Els cors bateguen més de pressa, diuen, en la gent jove. La vida es veu d'una altra manera, tot i la pandèmia que ho enrareix tot encara.

Hi ha fets, però, que sembla que només puguin passar a Itàlia. A la meravellosa Itàlia, tantes vegades entranyable, fascinant sovint, sorprenent sempre. I aquest d'ara, és d'una intensitat humana enorme, es miri com es miri.

El rector d'un poblet del centre d'Itàlia, de Massa Martina -quatre mil ànimes-, Riccardo Ceccobelli, quan va acabar la missa d'un diumenge d'abril d'aquest any 2021, va demanar un moment d'atenció a la feligresia que omplia l'església perquè el bisbe de la diòcesi havia vingut a fer una visita a la parròquia.

Riccardo, el rector, de manera planera, sense perdre la bonhomia i el seu somriure, va dir, més o menys, buon giorno, estimats, vull seguir sent coherent amb mi mateix i amb els meus actes. I transparent com sempre he estat amb vosaltres. Sóc el vostre rector, però el meu cor està enamorat. M'he enamorat. Crec que haig de dir-vos-ho des del mateix altar on he predicat tantes vegades i m'heu escoltat vosaltres tantes vegades. Ja no seré el vostre rector, però el temps en aquesta parròquia no l'esborro del meu cor. Gràcies per la vostra comprensió. Gràcies per l'afecte que m'heu regalat.

No sabem si Riccardo es va emocionar en dir-ho. Podria ser i seria ben comprensible. Feia uns anys que era rector a Massa Martina i tothom el coneixia perquè era proper i fratern i havia fet bona feina al poble. La gent li tenia afecte. La mateixa gent que omplia l'església i va rebre la notícia amb un silenci de sorpresa però també amb un somriure amagat en molts dels presents als bancs del petit temple. El rector Riccardo era un home estimat i, com passa sovint, els secrets no sempre són tan secrets, alguna cosa es rumorejava darrerament al poble.

Només el bisbe de la diòcesi, Gualtiero Sigismondi va quedar de pedra en escoltar què deia, o potser no, perquè va tenir una reacció inesperada i en certa manera fantàstica i també sorprenent, entranyable i humana. A la italiana. I en lloc de recriminar-li la decisió i la manera de fer-la pública, va optar per la comprensió i per donar-li la benedicció i desitjar-li tota la sort del món. Meravellosament increïble, si no fos perquè això passava a Itàlia i passava a la regió de la Umbria i havia esclatat la primavera feia uns dies.

Riccardo ha estat suspès del ministeri i s'han iniciat els tràmits per tornar a la vida laica. La vida no s'atura i el fins ara rector Riccardo vol viure-la d'una altra manera.

La pregunta que queda és si aquestes coses poden passar només al país de Don Camilo i del Peppone. De fet, que passin com han passat, reconforten la condició humana. Anima a tothom qui creu que la vida és per viure-la amb llibertat, respecte i un punt d'alegria. Potser no és tan important el lloc on succeeixen i és només la força de la vida, més senzilla i natural del que moltes vegades es pensa, passi on passi del món.

I els escarafalls i estripar-se les vestidures, només al teatre.

Enamorar-se, mai no és cap pecat. Ho sap el rector i ho sap el bisbe. Ho sap tothom. Enamorar-se és, més aviat, una trucada a la porta de la vida.

Altres articles de Carles Maria Balsells

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.